24/12/2020

Margarit i l'austeritat de la veritat

Diu el poeta Joan Margarit al seu llibre Poètica (editat per Empúries) que deu a Jorge Luis Borges haver après "l'exactitud de les paraules, que mai no és un artifici"; a Rosalía de Castro, "com et pots moure per les zones més obscures, més llòbregues i tristes de l'ésser humà amb dignitat, i a Elizabeth Bishop li deu no haver caigut en la temptació de les dreceres. L'obra de Stuart Thomas el va convèncer "que per parlar d'alguna cosa se l'ha d'estimar i alhora posar-la en dubte amb la mateixa fúria" i, al mateix temps, que sense tendresa no hi pot haver un bon poema. Sobre Gabriel Celaya, diu Margarit: "Em va fascinar mostrant-me l'alegria que em salvava des del centre mateix de la desemparança", i és que Margarit és com els seus poemes, sorprèn per la seva honesta intensitat, la incapacitat per a l'autoengany, l'aversió per l'artifici. Sorprèn per la tendresa i un riure franc com un torrent.

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Avui, Margarit (Sanaüja 1938), el poeta que ens ha omplert tants silencis als seus lectors, s'atura per fer balanç: "És com si viure fos creuar caminant en equilibri un pas molt estret damunt d'un precipici: cal fer-ho ràpid i sense mirar cap avall" i sap que el seu pas per la maroma té sentit amb l'arquitectura i la poesia. El mur, la casa, l'estructura, la intimitat d'una banda i la poesia de l'altra, que ha sigut la manera de posar paraules a la vida. A la seva i a la nostra. Gràcies.