Dies de fúria

Ha estat una setmana de fúria i malestar. També de cinisme polític. Però, enmig de la mesquinesa dels temps, sempre surt una escletxa d’allò que Rob Riemen anomena “l’art d’esdevenir humà” (ed. Arcàdia). La fúria del poder a Rússia i el malestar dels temps a França. La mesquinesa política a Espanya, on el PP i Vox van tancant acords cada dia que poden fer-nos retrocedir anys en drets socials, en el combat del masclisme, en protecció de la llengua o en l’exercici de la llibertat individual a l’hora de tenir una mort digna.

El poder desafiat

A Rússia, el poder de Putin es va esquerdant a cada victòria interna sense que arribi la victòria definitiva sobre Ucraïna setze mesos després de la invasió. Que els mercenaris de Prigojin arribessin a 200 quilòmetres de Moscou és una humiliació per al tsar que els va alimentar. Però també és una amenaça de més inestabilitat en un país gegant amb 4.000 armes nuclears. El final de Putin arribarà i el relleu no serà plàcid en un país on el sistema democràtic no va arribar a crear-se després de l’esfondrament de l’URSS. 

Macron, desbordat

França crema periòdicament i ara s’ha desbordat d’ira. La guspira va ser la mort del Nahel, un adolescent de 17 anys, pel tret d’un policia a la banlieue. Els aldarulls han calat foc a Nantes, Marsella, Tolosa i Lió. Els joves que el llavors ministre de l’Interior, Manuel Valls, va anomenar la racaille, la gentussa, tenen la República en escac. Macron actua amb prudència i demana ajuda a les famílies –“La República no té vocació de substituir els pares”– i no acaba d’entendre l’onada de violència i pillatges: “De vegades tenim la sensació que alguns viuen al carrer els videojocs que els han intoxicat”.

La nova onada d’ira dels joves de barris deprimits dels afores de les grans ciutats té moltes raons. No només identitàries, malgrat les forces polítiques ultres, que sempre estan a punt d’explotar la por i vendre respostes fàcils i enverinades.

Le Monde destaca l’informe de les banlieues de Jean-Louis Borloo, que el 2021 denunciava que en aquestes zones s’inverteix públicament “quatre vegades menys que a la resta, en comparació amb el nombre d’habitants”. Manca d’identitat amb els valors de la França republicana, desigualtat, brutalitat policial, xarxes socials, famílies que dimiteixen... Les raons de la ira són nombroses i ningú no hi està vacunat. 

Principis marxistes

El PP continua la croada per Espanya sense memòria. Ni memòria ni consistència.

Divendres, María Guardiola, candidata a Extremadura, es va empassar les seves paraules de mantenir Vox fora del govern. “La meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”. Si esperen que dimiteixi, es desesperaran. Guardiola és la mateixa baronessa que el 20 de juny reiterava que repetiria les eleccions abans de deixar entrar al seu govern “aquells que neguen la violència masclista, aquells que tiren pel broc gros, els que deshumanitzen els immigrants i els que tiren a la paperera la bandera LGTBI. [...] La meva promesa i la meva terra no són moneda de canvi de res”. Deu dies i una “profunda reflexió” després, gir de 180 graus. Continua al càrrec. En els acords del PP i Vox, els ultres controlaran la conselleria de Gestió Forestal i Món Rural amb competències en toros, caça, pesca, incendis i infraestructures rurals. Ni una mesura per combatre o adaptar-se al canvi climàtic. El mateix dia, la denostada reforma laboral sembla que ja no ho és tant. Aprovada el febrer del 2022 per l’error d’un vot del diputat del PP Alberto Casero, avui es considera “substancialment bona” i segons el portaveu de la campanya popular, Borja Sémper, seria un error anar contra “el sentit comú dels agents socials”. Els acords de la dreta i l’extrema dreta semblen apuntar a molt de simbolisme, anticatalanisme, testosterona i política econòmica comprensible a Brussel·les.

L’atzar

I, entre tanta fúria, l’atzar em regala uns quants llibres i una conversa extraordinària de dues hores. Un dels llibres és d’Arcàdia, L’art d’esdevenir humà, i explica com aquest trànsit és un art. No hi ha protocols i cadascú busca el seu camí per viure en la veritat, crear bellesa, ser compassius i justos. Els altres llibres són de Plataforma Editorial i és la seva ànima, Jordi Nadal, qui té la generositat de presentar-me un dels seus amics i autors més valuosos. 

Ramon Bayés és un dels savis del nostre país. En un moment d’una llarga conversa que publicarem més endavant, Bayés explica dos moments que li van canviar la vida. Un, llegir El coneixement humà de Bertrand Russell, que el va vacunar contra el dogmatisme. A l’última pàgina de 600 es fa una esmena a si mateix: “Tot el coneixement humà és incert, inexacte i parcial”. L’altre moment lluminós és quan va ser capaç de dir “no ho sé”. Admetre-ho va foragitar la por.