Sobreescalfament judicial
Els partidaris de la bona educació acostumen a dir que la sinceritat està sobrevalorada, i un excés de sinceritat és el que va tenir ahir el fiscal de l'Audiència Nacional, Pedro Rubira. En la vista per determinar si l'Audiència Nacional és el tribunal adequat per jutjar el major Trapero, el fiscal va qüestionar que els tribunals situats a Catalunya tinguessin "la imparcialitat i la serenitat" per jutjar fets relacionats amb l'1-O. Conèixer la societat catalana, per tant, esdevé un inconvenient. La patinada va provocar un escàndol que deixava en evidència la sempre sospitosa catalanitat, la que dona senzillament l'arrelament. La bromera generada pel fet de qüestionar públicament l'equanimitat dels seus col·legues a Catalunya va obligar el portaveu del ministeri públic a l'Audiència Nacional, el tinent fiscal Miguel Ángel Carballo, a emetre una nota afirmant que en cap cas "es dubta de la professionalitat dels magistrats que exerceixen les seves funcions a Catalunya". Atribuïa el problema a la "fractura social" que tant perceben a Madrid i a l'ambient de crispació, que segons ells no permetria als responsables d'administrar justícia ser imparcials i actuar serenament.
La relliscada de Rubira respon a una actitud ben coneguda per molts catalans i ara també pels jutges i fiscals sigui quina sigui la seva procedència i ideologia. Una desconfiança que es filtra i que ha viscut qualsevol que estableix vincles amb Madrid i que, inevitablement, en algun moment se sent dir allò de: "Per ser català ets prou simpàtic!"
