Vaga de fam

A dins de la presó no és fàcil reivindicar determinades posicions. El sistema penitenciari està especialment regulat, de manera que la capacitat de decidir dels interns és molt limitada. Des de bon matí, és a dir, l’hora de llevar-se, fins a la nit, l’hora d’anar a dormir, tenen totes les hores pautades. Tampoc hi ha la possibilitat d’escollir el menjar –més enllà dels menús establerts per raons de salut o religioses– o la distribució del temps. Sí que hi ha la possibilitat de decidir certes activitats, però sempre en uns horaris preestablerts. En aquest sentit, la vida “organitzada” d’un intern és molt similar al de la resta, excepte, per descomptat, allò que passa per dins seu o la seva capacitat d'adaptar-se al medi.

Una vida tan metòdica i pautada és una de les grans contradiccions de la finalitat ressocialitzadora que el nostre ordenament jurídic atribueix a la pena privativa de llibertat. Fa molts anys que això es critica amb la simple afirmació que “es vol ensenyar a viure en llibertat, però el primer que es fa és impedir-la”, a la qual caldria afegir que la vida a la presó s’assembla ben poc a la de fora. Als països nòrdics ja fa bastant temps que es va introduir el terme 'normalització' per intentar que la vida a la presó fos tan semblant a la de l’exterior com fos possible, entenent que la mateixa cultura carcerària allunyava l’individu de la seva possible integració social.

En qualsevol cas, no hi ha gaires mecanismes pacífics per reivindicar o protestar contra determinades situacions i que la protesta tinguin certa repercussió social. Els murs de la presó no només aïllen els seus interns de l’exterior, sinó que també impedeixen que les seves opinions siguin escoltades i ateses extramurs. En aquest sentit, la vaga de fam és potser l’últim recurs a l’abast per reivindicar davant de la societat una situació que es considera clarament injusta.

Val a dir que una vaga de fam no és gens fàcil de gestionar per a l’administració penitenciària, però sens dubte la dificultat i la duresa més grans són per a la persona que l’emprèn. És una decisió difícil, premeditada i pensada, però finalment l’única cosa que es posa en risc de veritat és la pròpia salut, situació que en cas extrem pot arribar a posar en risc la vida mateixa.

Així que la decisió d’iniciar una vaga de fam de Jordi Sánchez i Jordi Turull, primer, i de Joaquim Forn i Josep Rull, dos dies més tard, és una mesura que s’ha de respectar i de cap manera banalitzar. Segurament és una de les decisions més difícils que han pres a la seva vida. La vaga de fam a la presó té una dimensió ètica, deontològica i jurídica que es complica quan assoleix situacions extremes.

Aquests dies que s’ha parlat tant de la Transició, amb prou feines he sentit esmentar els motins de presó causats pels presos comuns als quals no va arribar l’amnistia; les nostres presons, literalment, cremaven. Tampoc sembla que recordem les vagues de fam del 1981 i el 1990 protagonitzades pels membres presos dels Grapo, per les quals no només van morir dues persones, sinó que també va tenir com a conseqüència el 1990 l’assassinat del metge José Ramón Muñoz, cap de medicina interna de l’hospital que va atendre els presos i que, a més, havia manifestat objecció de consciència.

O sigui que no és sobrer recordar que qui emprèn una vaga de fam, encara que la porti fins a les últimes conseqüències, no pot ser mai considerat un suïcida o algú que vol posar fi a la seva vida, que busca la mort, perquè aquesta no és ni de bon tros la seva voluntat, sinó aconseguir certs objectius que creu que només podrà assolir per aquesta via. Malgrat tot, això mai no ha estat objecte d'un debat serè. Tampoc no ho ha estat determinar si l’administració penitenciària està autoritzada a alimentar per força una persona contra la seva voluntat quan hi ha un risc greu per a la seva vida. Aquí, mentre que des del punt de vista ètic i de la deontologia mèdica s’ha defensat que el que prima és l’autonomia individual per prendre decisions que poden posar en perill la vida, la perspectiva legal és més confusa.

Així que en el cas d’una vaga de fam portada fins a les últimes conseqüències en una presó hi ha tres possibles posicions. 1) L’administració estaria autoritzada/obligada a alimentar el reclús encara que tingués plena consciència, perquè la prioritat de protegir la vida està per sobre de qualsevol altre dret. Aquesta posició se sustenta en la idea que hi ha una relació jurídica d’especial subjecció entre l’intern i l’administració per la qual aquesta tindria el deure de vetllar per la seva integritat, salut i vida. 2) Introduint un matís en la posició anterior, hi hauria l’argument que l’administració podria intervenir només quan l’intern hagués perdut la consciència. Només en aquest cas se’l podria alimentar forçosament per evitar-ne la mort. 3) La darrera posició, que és la que jo comparteixo, entén que l’obligació de l’administració de vetllar pels interns no pot obviar els drets fonamentals del penat en relació a la seva vida i la seva salut, i que com a malalt tindria plena voluntat de decidir i els mateixos drets i llibertats que qualsevol altre ciutadà.

Crec que una vaga de fam és tan seriosa que només pertany a qui ha decidit portar-la a terme. Sumar-s’hi des de l’exterior, encara que sigui com a mostra de solidaritat, és apropiar-se-la i potser trivialitzar una decisió sorgida de la més profunda consciència de cadascuna de les persones que l’està tirant endavant.

Esther Giménez-Salinas, Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés.