Ser reclús a Catalunya

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere TarrésSi el dret penal ha estat notícia en els últims temps, ara ho és el dret penitenciari, que per a molts –estudiants, professorat i professionals inclosos– és profundament desconegut.

De fet, la regulació legal del sistema penitenciari no va arribar com a tal en molts països europeus fins ben entrat el segle XX. Les garanties penals i processals, considerades 'la carta magna del delinqüent', són molt anteriors, fruit de la Il·lustració i la Revolució Francesa, moviments basats en la vigència del principi de legalitat. Ara bé, la presó era i és un món a part.

La privació de llibertat va substituir les penes corporals i la tortura. En aquelles paraules tan famoses de Foucault, va suposar “deixar de castigar el cos per castigar l’ànima”. Amb això apareix tot un nou concepte al voltant de l’acció de jutjar: ja no només es fa davant d’un fet delictiu sinó que també es dona l’enjudiciament de la persona, el seu caràcter, la seva disposició, les seves febleses. I així, juntament amb el càstig, que abandona l’espectacle públic sobre el cos a través de tortures i execucions, apareix una nova manera de penar, el tancament, que comporta un caràcter disciplinari i la recerca de la docilitat. Conceptes que més tard i amb certs retocs anomenarem 'readaptació' del delinqüent, primer, i 'resocialització', després.

La presó tal com la coneixem avui, doncs, és relativament moderna. La llei orgànica general penitenciària de 1979 encara es considera un bon text. Era la primera llei penal aprovada després de la Transició i tenia una sensibilitat especial. Malgrat tot, eren èpoques molt convulses per als centres penitenciaris espanyols, on els presos comuns es rebel·laven davant les amnisties als presos polítics. En aquest context, amb una llei copiada del model suec i la realitat d’una presó mediterrània, es va produir el traspàs de competències a Catalunya, única comunitat autònoma que aleshores les va voler assumir.

Encara recordo aquell Nadal de 1983, en què dèiem que els presos menjarien el raïm de Cap d’Any depenent de l’estat espanyol i que tot just l’endemà ja serien 'nostres'. Hi va haver crítiques i qui va considerar un error haver assumit aquestes competències, tant per la conflictivitat del tema com per l’estat lamentable de les presons. D'altra banda, eren unes competències denominades 'compartides', ja que la llei i el reglament eren comuns per a tot Espanya i a la Generalitat li’n corresponia l’execució; és a dir, la direcció, l'organització, el règim de funcionament, etc. I així, amb més o menys fortuna i depenent de cada època i moment polític, s’ha anat creant un model penitenciari català.

Com sol passar en aquestes qüestions, encara que la legalitat vigent sigui la mateixa, la interpretació de les normes i especialment la seva execució poden variar en gran mesura. He visitat moltes presons en la meva vida i en llocs molt diferents, però sempre he arribat a la mateixa conclusió: la figura del director o directora en aquesta matèria és fonamental. Potser per això, cal reconèixer l’encert d’Amand Calderó –actual director general de Serveis Penitenciaris de Catalunya– d’impulsar una política de presons més humanista i més propera a models de pedagogia social integradora.

La possibilitat d’un model més flexible en la qualificació dels interns, basat essencialment en la gestió de riscos, va permetre el 2006 una nova classificació de les presons.

En essència, es tracta de reinterpretar la vella idea de la rehabilitació, amb el convenciment que aquesta no pot funcionar en un model tradicional de presó. La possibilitat de reinserir-se no només depèn de l’intern, sinó que també són determinants els factors ambientals que l’envolten. Per això, i més enllà de la motivació individual, s’ha de potenciar la corresponsabilitat comunitària i el compromís dels agents socials. En teoria hauria de ser així; en la pràctica encara som lluny que s’assoleixi.

La presó de Lledoners, inaugurada el 2008, ha seguit el model de participació i convivència, basat en tres eixos: comissions de participació, programes d’acolliment i fórmules de gestió de la informació.

En paraules molt més senzilles, es tractaria de 'normalitzar' les presons segons el concepte del model escandinau, amb la idea que com més s’assembli la vida a l’interior a la de l’exterior, més a prop estaran els centres penitenciaris d’assolir les seves finalitats. Com més autònoma sigui la persona, més capacitat de decisió o més grau de responsabilitat tingui, més preparada estarà per tornar a la vida en societat.

El trasllat a Catalunya de dirigents polítics i socials acusats d’un greu delicte de rebel·lió, encara avui en presó preventiva, no és un privilegi. Més enllà del fet que, per a mi, com he defensat sempre, no es donen els requisits d’aquest delicte per l’absència de violència, acabada la instrucció i segons la normativa vigent, si continuen en presó ho han de fer al centre més pròxim als seus familiars. Tampoc no és cap privilegi el fet que Lledoners sigui una presó més moderna, on es pretén un nou model de convivència i de participació, no només per a ells sinó per a tots els interns. Però més enllà d’aquestes observacions, per a mi no hi ha prou arguments jurídics ni humans que justifiquin el manteniment de la presó preventiva en aquests casos. Veurem què diuen, finalment, els tribunals alemanys...