¿Individus rebels?

Des del precís moment que es va conèixer la greu acusació de delicte de rebel·lió per als líders independentistes, molts penalistes vam opinar que no s’ajustava a la tipicitat penal exigida, reflectida a l’article 472 del Codi Penal.

Posteriorment han estat nombroses les veus, entre d'altres la del mateix Pedro Sánchez quan encara no era president, que consideraven que entre un simple delicte de desobediència, que comporta un lleu retret penal, i un delicte de rebel·lió, que implica penes de fins a 25 anys de presó, haurien d’haver-hi altres figures més d’acord amb la realitat del segle XXI. Però el cert és que aquests altres delictes no existeixen, i el respecte a ultrança del principi de legalitat, el més important en dret penal –els meus alumnes sempre recorden la llatinada 'nullum crimen nulla poena sine lege'– no ens permet inventar delictes o aplicar conductes que no s’ajusten exactament als tipus penals descrits a les lleis.

Convé recordar que aquest no és un cas únic. De fet, sense anar més lluny, els delictes informàtics, contra el medi ambient o contra la llibertat sexual, per posar-ne alguns exemples, requeririen una modificació important, d’acord amb la societat en què vivim. Però mentre això no es produeixi, no podem ampliar les conductes punibles, per més que de vegades ens sembli que és absolutament necessari.

A propòsit d’això, caldria esmentar un dels punts més controvertits: des d’un principi hi ha hagut una certa inquietud que la persistència a acusar per un delicte de rebel·lió, que podríem dir que està ficat amb calçador, fos també per la pretesa vinculació amb l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal. No ho sabem del cert, però això ha permès justificar la privació de l’exercici de determinats drets civils i polítics als processats en presó preventiva, cosa que altrament no hauria estat possible. Recordem el precepte, que diu textualment: “Així que sigui ferma una interlocutòria de processament i s’ordeni la presó provisional per un delicte comès per mitjà d’una persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels, el processat que estigui exercint una funció o càrrec públic ha de quedar automàticament suspès en l’exercici d’aquest mentre duri la situació de presó”.

En primer lloc, per a una correcta interpretació d’aquest article, hem d’ubicar-lo sistemàticament al capítol III del títol V de l’esmentada llei, referit a la comprovació del delicte i l'esbrinament del delinqüent i les seves circumstàncies personals. En termes generals, s’hi refereix com a “persones” o en el seu cas “processats”, excepte l’article 384 bis, en què si bé al principi parla de persona integrada o relacionada amb bandes armades, després afegeix “o individus terroristes o rebels”.

En la seva tercera accepció, el 'Diccionari de la llengua catalana' de l’IEC defineix 'individu -ídua' com a “persona el nom, la condició, etc., de la qual s’ignora o no es vol dir”. En aquesta accepció la RAE també hi inclou una “persona menyspreable”. Parlar, doncs, d’individus terroristes o rebels és més propi d’un dret penal d’autor, en què es tenen més en compte les característiques o les maneres de ser de les persones que els propis actes comesos. Què hauria passat, per tant, si Dolors Bassa i Carme Forcadell s’haguessin presentat a les eleccions generals i haguessin sortit escollides diputades del Congrés? Tindrien, en aquest cas, la consideració d’“indivídues rebels”?

En segon lloc, i quant als fets, queda clara la seva aplicació a terroristes o a persones integrades o relacionades amb bandes armades, però no quan es refereix a rebels. En aquest sentit crec que la paraula 'rebel' anava referida al terrorisme i no a la rebel·lió. Aquest és un terme d’una enorme extensió i que necessita una delimitació per poder apreciar a partir de quin moment i en quin context es pot qualificar una persona d’“individu rebel”. Certament, la rebel·lió és una de les més greus accions delictives susceptibles de ser realitzades o intentades per una banda armada. D’aquí que ja en el passat el mateix Tribunal Constitucional entengués que era necessari fer-ne una interpretació restringida i considerés que: “Per definició, la rebel·lió és realitzada per un grup que té el propòsit d’ús il·legítim d’armes de guerra o explosius, amb la finalitat de produir la destrucció o eversió de l’ordre de la Constitució”. Vist així, és impossible d’entendre que el que va ocórrer a Catalunya la tardor del 2017 s’ajustés a aquests fets.

Sigui com sigui, si l’aplicació d’aquest article per part dels tribunals ja va ser qüestionada en el seu dia, es fa difícil de justificar que ara sigui el Congrés de Diputats qui ho apliqui automàticament. Venen temps en què res està escrit i les solucions jurídiques seran controvertides, però no s’ha d’oblidar mai que en una societat democràtica centrada en el valor de la persona, el principi d’humanitat hauria de ser l’eix del dret penal.