Llibertat i seguretat, llibertat i salut

Casualment he recuperat un text que vaig escriure el 2006 i que es titulava “La llibertat en la societat de la por”, on analitzava les noves lleis penals posteriors als tràgics atemptats terroristes de l’11-S a Nova York, de l’11-M a Madrid i del 7-J a Londres. Tots tenien un adversari identificat com a comú denominador. Ara bé, l’espectre d’aquests possibles enemics era tan ampli que resultava impossible fer-ne una definició concreta i tan sols es podia parlar de forma genèrica d’ideologies, religions, races i orígens familiars... sense oblidar que tots aquests aspectes anaven acompanyats de prejudicis rellevants. I així, les lleis que es van promulgar posteriorment, primer les dels EUA amb la Patriot Act, seguides de les espanyoles o britàniques, van suposar una retallada important de les llibertats.

Les noves normes internacionals, ara que han passat més de quinze anys, haurien d’haver mantingut un equilibri necessari en aquest binomi llibertat-seguretat, i no hauríem d’haver renunciat a certes garanties que tant ens havia costat d’aconseguir. No obstant això, la realitat va superar la ficció: la nostra societat, dominada per la por i la incertesa, es va decantar clarament per la seguretat.

El 2020 ens ha envaït un nou enemic, el coronavirus, tot i que en aquest cas no té ideologia, religió ni punt geogràfic específic. Prescindint de fronteres, ha anat apareixent en diversos punts del planeta i no només ha afectat greument la salut de les persones, sinó que també ha desencadenat un fre de l’economia i una nova retallada de llibertats. Els professionals sanitaris, en les seves diverses competències, són els que saben com lluitar-hi millor i a ells els correspon, sens dubte, la planificació del contraatac.

Però en aquesta batalla, a més, entraran en joc noves regles, també legals, per combatre el virus, que tindran molt a veure amb la restricció de llibertats, la privacitat o la intimitat de la ciutadania, en aquest cas, sota l'auspici de la protecció de la salut col·lectiva, com anteriorment ho va ser la seguretat. Trobar, aquí, l'equilibri necessari també serà fonamental.

L'estat d'alarma i el confinament total ens van recloure a casa d’una manera que tan sols fa uns pocs mesos ens hauria semblat inconcebible i potser algú de nosaltres en algun moment va pensar en altres riscos. Però la virulència de l’atac, la quantitat de morts i la por col·lectiva van predominar a l'escenari, de manera que amb més o menys resignació vam acceptar un confinament i estat d'alarma que va durar del 14 de març al 21 de juny.

A partir d'aquesta data va començar la nova normalitat i vam entendre que la situació podia estar més o menys controlada. Però el país no estava preparat ni socialment, ni sanitàriament, ni legalment per a una nova situació totalment inèdita.

Amb l’aparició de nous brots aquestes últimes setmanes, i davant l’absència d’una legislació específica, diverses localitats o territoris han anat prenent mesures que sens dubte suposen determinades limitacions sovint no previstes específicament en les lleis de sanitat vigents (les últimes aquest divendres mateix a Barcelona i l'àrea metropolitana). S’han decretat mesures restrictives de drets en algunes comunitats autònomes, totes amb l’únic objectiu de protegir la salut pública dels ciutadans.

Havent assumit novament les competències en Salut, el govern català, davant del risc de contagi comunitari, va dictar unes normes de confinament per al Segrià –normes que en part ja arribaven tard, segons alguns experts en epidemiologia–. Donada la legislació actual, havien de ser autoritzades o ratificades pel poder judicial, però diumenge passat a la matinada la jutge d’instrucció de Lleida, que a més era substituta, les va frenar al·legant que la Generalitat no tenia competències per fer-ho i afirmant que ho havia de fer a través de l’estat d’alarma. Però, a més, en la seva interlocutòria es va permetre de posar en dubte criteris epidemiològics que ho aconsellaven.

El sentit comú m’obliga a pensar que una jutge d’instrucció de Lleida —encara que en tingui les competències— no pot paralitzar una acció de govern de tal envergadura i podria haver posat algunes condicions o precisions. El debat jurídic no pot ser mai més important que la salut i a vegades convé cercar l’equilibri necessari entre aquest nou binomi llibertat/salut. En aquest sentit, i acceptant que és un tema complicat i discutible, la jutge hauria pogut perfectament demanar més concreció i alhora interpretar que es trobava davant de determinades restriccions de llibertat i no d’una suspensió total. De fet, en altres territoris es va fer així.

Resulta difícil entendre que després de l’estat d’alarma i traslladades altre cop les competències a les comunitats, aquestes no tinguin de manera clara la possibilitat de decretar certes restriccions. Especialment si tenim en compte que aquestes mesures, sempre complicades per als seus detinataris, necessiten respectar els límits legals i alhora comptar amb la màxima concreció i claredat, però també requereixen un lideratge i fermesa que no sempre hem tingut. Sens dubte no és una bona notícia que apareguin divergències entre l'administració i el poder judicial. Si bé ens hauria agradat menys crispació i molta més unitat política en la lluita contra el coronavirus, la idea d’una possible judicialització de la pandèmia encara em produeix una inquietud més gran.

Finalment, dilluns passat va entrar en vigor a Catalunya un nou decretllei que faculta les autoritats sanitàries en cas de pandèmia o epidèmia a decretar determinades mesures que limitin activitats, desplaçaments o la prestació de determinats serveis en un territori, i d’aquesta manera s’ha salvat la situació concreta, tot i que sembla que ara també hi ha diferències judicials entre el Segrià i l'Hospitalet. I ara també tenim noves normes per a Barcelona i l'àrea metropolitana. Hem apel·lat molts cops a la responsabilitat individual: ara comprovarem la nostra capacitat d'assumir recomanacions en lloc de prohibicions. Tant de bo siguem capaços de fer-ho.