Encendre una espelma abans de maleir la foscor

Aquests dies és difícil de sostreure’s a les eleccions. Uns comicis que des de qualsevol prisma són atípics en tots sentits i que abans de celebrar-se ja es presten a múltiples interpretacions. No hi entraré, ja que crec que tothom disposa d’informació sobrera sobre la qüestió i no comparteixo la teoria de l’engany.

Judicialitzar el Procés, al meu entendre, va ser un error. Els problemes polítics requereixen solucions polítiques, i en el moment oportú aquesta sortida hauria estat possible. Però o bé el problema no va ser pres seriosament o bé tothom en va calcular malament l’etapa final. Sempre he dit, també, que la justícia opera amb una altra lògica i que un cop es posa en marxa funciona amb una dinàmica diferent. Em remeto als fets.

Vivim una situació excepcional, en un marc jurídic desbordat i un procés de canvi amb un horitzó per definir i amb la dificultat afegida de l’absència d’una majoria clara en un sentit o en un altre. Aquest és, per exemple, un fet diferencial molt important respecte a la transició del 1978, en què es va aprovar la Constitució amb un 89% de vots a favor (un 90% a Catalunya) i un 67% de participació.

No sabem quin serà el resultat final, però de moment sento, i en tot cas és una vivència personal, una nova violència verbal i un fort enfrontament que fins ara no havia viscut i que no puc ni vull acceptar. Crec que d’una manera o altra ha començat a sorgir en les converses informals, amb amics, familiars, a la feina, en les tertúlies... i aquest canvi, que estic segura que no soc l’única que he notat, no només em produeix una enorme inquietud sinó que comporta riscos addicionals.

Certament, afrontar unes eleccions amb una part dels principals dirigents imputats, alguns encara a la presó, d’altres a l’estranger, és un fet molt greu, que impedeix raonar amb serenitat. Per si en quedés cap dubte encara que ho he repetit milers de vegades, la presó ha de ser sempre l’últim recurs i una mesura excepcional. Si això és així en tots els casos, encara ho és molt més quan s’aplica la presó preventiva, en què regeix el principi de presumpció d’innocència. En l’època actual hi ha moltes altres maneres de respondre a determinats riscos (fuga, reiteració del delicte, etc.) que a través de la presó provisional, que, es miri com es miri, traspua escarment.

En aquest sentit, l’excepcionalitat d’aquestes eleccions rau en el fet que part dels candidats estan, valgui la redundància, en una situació d’excepcionalitat, alhora que han estat convocades en virtut de l’aplicació de l’article 155, cosa que ho fa encara més insòlit.

En termes generals és conegut que la repressió també genera violència. Podem mirar molts exemples de diferents territoris on actituds repressores de l’estat han estat també els embrions de la violència. Fins ara el moviment independentista català s’ha caracteritzat per la defensa d’actituds no violentes. Tots i cadascun dels principals actors ho han demanat i practicat, fins i tot en els moments més crítics. La no-violència ha estat una característica fonamental durant tot aquest temps, però mantenir-la en moments crítics és potser el repte més difícil.

Justament perquè els riscos són latents i no podem infravalorar-los, goso recomanar la relectura d’un treball del professor Javier Elzo del 1995: Subcultura de la violència en la joventut basca. Si bé el context és afortunadament molt diferent, l’anàlisi de les característiques dels joves és particularment interessant quan els defineix com a persones “amb un alt grau de rebuig a l’autoritat i un fort conflicte intergeneracional, però no són antisocials, sinó que estan ben integrats en els seus grups de pertinença”. Amb això no pretenc de cap manera criminalitzar el col·lectiu de joves sinó tan sols alertar sobre els riscos latents. Avui, si depengués de mi, faria política en positiu, ajudaria els joves i intentaria compensar els difícils anys de crisi, que els han perjudicat especialment a ells.

Per això, i a risc que no se m’entengui, no veig altre camí posterior a les eleccions que el desig de tornar a una normalitat inclusiva, tenint en compte que amb certa probabilitat els resultats poden mostrar una Catalunya molt dividida. De manera que el més important potser serà començar per una pacificació de les nostres pròpies relacions. Les ferides trigaran a cicatritzar, però, com deia en el meu últim article, malgrat que no hi ha fórmules màgiques, hem après que hi ha processos restauratius que ajuden més que d’altres. Pel que fa a la relació amb l’Estat, s’haurà de partir necessàriament d’un respecte al resultat de les eleccions. També aquí, però, les regles del joc segurament hauran de passar per acords pactats, i més si volem ser reconeguts per la comunitat internacional. Ja ho deia Eleanor Roosevelt: “Sempre és millor encendre una espelma que maleir la foscor”.