Els han tocat el voraviu

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere TarrésVa haver-hi un moment que vaig creure que el jutge Llarena acceptaria l’extradició; semblava el més raonable i en tot cas forma part de la cultura jurídica acceptar les decisions dels tribunals. ¿És que no hem crescut en el convenciment que, tot i que siguin qüestionables, cal acceptar les decisions judicials? El problema és que li han tocat el voraviu, per dir-ho d’alguna manera, i en aquest cas el poder judicial no ha sabut acceptar que –encara que fos amargant– hauria d’haver pres la seva pròpia medecina.

Després de construir la teoria de la rebel·lió –si m’ho permeten, justificada amb calçador–, arriba un tribunal alemany i interpreta de manera raonable uns fets que molts penalistes hem vist de la mateixa manera. Quan llegeixes la resolució dels jutges alemanys penses que han interpretat correctament l’euroordre, sota la idea essencial de buscar si els fets descrits pel jutge Llarena també constituïen delicte a Alemanya. La major part del text se centra en la qüestió de la violència, i arriba a la conclusió que no es dona el grau de violència necessària que exigeixen tant la legislació alemanya com l’espanyola. Basant-se en això, conclou que l’actuació de Puigdemont no entra dins del delicte d’alta traïció que descriu l’article 81 del Codi Penal alemany. Però no entra a jutjar-la, com s’ha dit en molts mitjans de comunicació, ja que això correspon als tribunals espanyols.

Partint de la base que la majoria de les coses són discutibles i interpretables, no té cap mena de sentit que a Espanya hi hagi algú que es pugui sentir ofès per la decisió del tribunal alemany, i encara menys que ara se li atribueixi falta de cooperació. ¿O és que potser entenem que aquesta col·laboració només és palesa quan se’ns dona la raó?

Com ha recordat recentment en un article el polític i jurista López Garrido, l’euroordre és l’instrument de cooperació judicial penal entre països europeus més útil i més important que s’ha inventat mai. I afirma que “ni Alemanya ni l’euroordre no tenen cap culpa de res, sinó el mateix poder judicial per l’acusació d’un delicte inexistent: la rebel·lió”.

Per tot plegat, posar ara en dubte la utilitat de l’euroordre o fins i tot l’acord de Schengen em sembla un autèntic despropòsit, així com qüestionar determinats valors europeus. No ho sé, és una mena de 'déjà-vu' de replegament cap a l’interior que em recorda massa èpoques passades.

No costa gaire deduir que el principal problema de l’acceptació de l’extradició de Puigdemont és que aleshores només podria ser jutjat per malversació, cosa que necessàriament qüestionaria el fet que la resta de dirigents polítics i socials fossin jutjats per delictes molt més greus que el mateix president, considerat el principal responsable de l’1-O. De manera que si es tirava endavant l’extradició, tota la teoria de la rebel·lió, ja per si sola difícil de mantenir durant tot aquest temps, hauria saltat pels aires.

La retirada de l’ordre europea implica que Puigdemont no serà detingut fora d’Espanya, però també que no hi podrà posar els peus com a mínim durant vint anys, que és el temps de prescripció per als delictes penats amb quinze o més anys de presó. L’opció dels tribunals de no acceptar l’extradició pot ser discutible jurídicament parlant, però des del punt de vista ètic suposa un greuge comparatiu per a aquells que estan en presó preventiva.

Suposo que a la ciutadania li costa d’assimilar que hi pot haver una mena de justícia a la carta i que per raons que no s’acaben d’entendre se segueixi aplicant el màxim rigor a aquells encausats que s'han quedat al país, que en el seu dia es van presentar davant les autoritats judicials voluntàriament i que sens dubte han demostrat sobradament que la violència no forma part de la seva manera de fer. Sota aquest prisma, i encara més ara, està totalment injustificat que continuïn en presó preventiva.

Per acabar, una dada curiosa: som nombroses les persones que hem considerat que en el seu moment va ser un error del govern del PP que delegués completament en els tribunals de justícia la resposta a l’anomenat conflicte català. En tot moment, però especialment en els inicis, s’haurien d’haver buscat solucions polítiques, pactes i diàleg que segurament haurien evitat haver arribat a la situació actual. No va ser així. Es va delegar la solució en els tribunals i el discurs oficial va ser el de no qüestionar les seves decisions. Finalment, és possible que la resposta més important dels últims temps també hagi vingut de la mà del poder judicial, i no del de qualsevol país sinó d’Alemanya. I no és que el tribunal de Schleswig-Holstein no emetés un judici de retret contra algunes actuacions o que no respectés la justícia espanyola, sinó que en la seva manera d’apreciar els fets no considera que existeixi el gravíssim delicte de rebel·lió amb violència.