La resistència de les dones al delicte

Reconec que aquests dies em costa llegir alguns articles de premsa sobre delinqüència i especialment sobre violència domèstica. Tothom es veu amb cor de dir-hi la seva i ja em sembla bé, esclar, però jo prefereixo la visió empírica que té la criminologia, una ciència que estudia la realitat de la delinqüència i hi aporta dades que, com passa amb tot, sempre són interpretables, però en qualsevol cas es fa des del rigor científic.

Ningú no dubta que la medicina ha avançat –i de quina manera!–, però a ningú no se li acut pensar que eliminarà la mort, oi? Doncs seria convenient aplicar el mateix raonament en el camp de la delinqüència: la criminologia ha permès crear polítiques i lleis per reduir la delinqüència, prevenir-la o tractar-la de manera més adequada, però aspirar a eliminar-la del tot no és realista.

Al llarg de la història sempre hi ha hagut persones que s’han apartat de les normes; s’han dedicat molts estudis a les ciències del comportament i n’han sorgit moltes teories. El que és evident és que no resulta gens senzill d’explicar per què una persona en un determinat moment decideix cometre un delicte, mentre que una altra en circumstàncies similars decideix no fer-ho. Davant d’aquesta realitat el que és important és saber com reaccionar a la violència i esbrinar la manera, si no d’eliminar-la, com a mínim de reduir-la.

Les teories criminològiques més antigues se centraven en l’anàlisi de les característiques físiques de les persones, en al·lusió a una possible herència genètica i a l’existència de famílies delinqüents, etc. Altres teories es podrien agrupar a l’entorn del que es defineixen com característiques individuals, ja sigui l’edat, la intel·ligència o certs trastorns de personalitat. Finalment, les teories més importants són les de caràcter sociològic, que en comptes de centrar-se en els aspectes individuals del possible delinqüent se centren en el delicte des del punt de vista del fenomen social i en l’anàlisi de la mateixa estructura i organització de la societat com a factors que afavoreixen la delinqüència.

Quan mirem de centrar aquestes teories en l’anàlisi de la delinqüència femenina, m’atreviria a dir que topem amb una qüestió que encara ara està molt mal resolta. En la majoria de països del món ens trobem amb una proporció mitjana de 10 dones per cada 100 delinqüents, i fins i tot en alguns països aquesta xifra és inferior. Les estadístiques penitenciàries mostren percentatges similars. Per posar un exemple, la taxa de dones privades de llibertat a l’estat espanyol en data de gener del 2019 és del 7,5% i a Catalunya del 7,61%, segons les fonts d’estadística penitenciària del ministeri de l’Interior.

Històricament també s’ha volgut donar un fonament a aquesta realitat. Alguns estudis inicials van considerar que la dona delinquia menys pel fet que era inferior a l’home. Una altra teoria més moderna, anomenada la del rol o d’igualtat d’oportunitats i formulada als anys setanta, considerava que la dona cometia menys delictes perquè com que no participava en la vida pública tenia menys oportunitats per fer-ho. Consegüentment, s’augurava per al futur un increment important de la delinqüència femenina a mesura que s’assolís la igualtat social i la dona tingués les mateixes oportunitats que els homes. Aquesta teoria tenia una base lògica i semblava raonable, però no només no se n’ha complert el pronòstic sinó que s’ha demostrat que en països on s’han assolit quotes importants d’igualtat de gènere, com en alguns del nord d’Europa, encara hi ha menys delinqüència femenina. Una altra teoria és la teoria de poder i control (TPC). En referència al poder, destaca les relacions entre el pare i la mare derivades de les posicions d’autoritat que cadascun ocupa al lloc de treball per explicar que es traslladen a la llar sobre la base d'una estructura familiar (patriarcal, matriarcal o igualitària). És aquesta diferència d’autoritat la que argumentaria determinats comportaments diferenciats. Pel que fa al control, la TPC destaca l’actitud parental com a factor que incideix en la comissió o no de delictes: un control més gran cap a les filles que cap als fills explicaria una taxa més baixa de delinqüència femenina.

Hi ha moltes altres teories que lamentablement no han estat gaire desenvolupades ni expliquen prou la diferència tan gran de la incidència de la delinqüència masculina i la femenina, i sobretot la lligada a la violència. Potser per això quan parlo d’aquest tema sempre acabo arribant a la mateixa conclusió: per què no analitzem en positiu aquesta resistència de la dona a la violència i al delicte?

Per cert, recomano llegir un interessant treball d’Enrique Echeburúa i Santiago Redondo (2010) titulat 'Por qué víctima es femenino y agresor masculino?', que analitza per què els homes són més agressius que les dones.

En plena polèmica sobre la violència de gènere es va publicar el 2018 la investigació 'Agresores sexuales con víctima desconocida', de la criminòloga Andrea Giménez-Salinas ('et al.'), en què es destacava que Espanya és un dels països amb menys violència sexual d’Europa. Però, afortunadament, l'estat espanyol no destaca només en aquesta matèria, ja que també es troba entre els països amb un índex més baix d’homicidis per cada 100.000 habitants, per sota de les xifres de França i Alemanya, per exemple, i semblant a les d’Holanda o Noruega.

Però aquestes dades no són fruit de l’atzar ni ens hi hem de resignar pensant que “ja estem bé com estem”. Al contrari, això ens indica que algunes polítiques que han costat tant d’implementar estaven ben plantejades, així que no poden ser desterrades sense més ni més.