Els estius es fan més llargs a la presó

És inevitable que amb l’arribada de l’estiu es faci un compte enrere en un 'déjà vu', perquè tots els estius estan íntimament lligats als records d’infantesa. Acostumo a dir que si amb alguna cosa puc definir aquella etapa de la meva vida és amb el fet que un dia era exactament igual a un altre, especialment en els llargs estius a Arenys de Mar de més de tres mesos de durada, en què el temps semblava que s’hagués aturat. Aïllats en algun poble amb el qual per algun motiu hi havia un vincle familiar, molts de nosaltres vam viure uns estius que avui definiríem com profundament monòtons: un dia s’assemblava a l’altre com dues gotes d’aigua i mai no passava res; tanmateix, no ens avorríem.

Avui, res d’això és possible: al juny i al juliol sembla que la vida s’acabi, no només en el terreny laboral sinó també en el polític. Els nens encara no han desconnectat del tot de l’escola, que s’omple d’activitats com si la vida sense accions fos una mica inoportuna. El cert és que, per sort, a l’altra banda de la balança la majoria d’infants gaudeixen almenys d’algunes colònies, i encara que la plena igualtat no existeix, val a dir que com a mínim hi ha una sensibilitat especial per oferir opcions de lleure durant les vacances.

Però ara l’estiu ja no és un llarg parèntesi en l’activitat quotidiana excepte en comptades excepcions; la vida segueix, i més en aquest país que viu un juliol roent.

Ara fa exactament un any que vaig escriure un article sobre la calor a les presons, un espai on per altres raons un dia també sol ser igual a un altre i on el temps també sembla aturat: no hi corren ni la brisa ni el calendari; per això els estius també es fan més llargs a la presó. Tancar, privar de llibertat, castigar a viure reclòs o impedir estar amb la família són situacions tan serioses que mai no s’haurien de tractar amb lleugeresa. Per això no és una obvietat recordar que aquest serà el segon estiu que els processats i les processades en la causa especial del Tribunal Suprem 20907/2017 –Cuixart, Sánchez, Forcadell, Bassa, Junqueras, Forn, Rull, Turull i Romeva– passaran a la presó. Una situació a la qual no trobo justificació possible.

D’una banda, no em cansaré de repetir que la presó preventiva té molt de pena anticipada, ja que com a mesura cautelar hauria de ser extraordinàriament breu i, encara que certament a l’estat espanyol la seva aplicació d’acord amb els estàndards europeus és relativament baixa (un 15,72% sobre el total de la població penitenciària respecte a una mitjana europea del 21,4%), la durada de la seva aplicació en alguns casos sobrepassa qualsevol mitjana acceptable. D’altra banda, cal recordar un cop més que en ple segle XXI existeixen controls telemàtics tan eficaços com la presó per al control de persones; això sí, s’ha de reconèixer que no tenen el plus d’escarment que suposa la presó preventiva i que jo, ingènuament, creia que estava oblidat.

A l’Amèrica Llatina, on la presó preventiva supera el 50% de la població penitenciària, la situació és dramàtica. De fet, els grans motins s’han donat sempre en centres amb presos preventius. En aquests països, la incertesa, la sensació d’injustícia, la por al futur i la falta de regulació, així com l’absència de garanties, fan especialment vulnerables els interns.

Va ser Jordi Sànchez qui, en les seves al·legacions finals, va al·ludir a la presó preventiva –no només de la seva i dels seus companys encausats sinó en general– i a la necessitat d’una reforma en la seva aplicació. Per part meva, un cop més, i encara que és com predicar en el desert, demanaria una reflexió sobre el sistema penitenciari en general, sobre les presons, l’aïllament, el càstig. I si ningú s’hi avé per raons humanitàries, que com a mínim es faci per motius econòmics i d’eficàcia.

Aquests dies, tot participant en alguns cursos d’estiu on inevitablement es prea la qüestió catalana, no deixa de sorprendre’m que penalistes considerats progressistes puguin defensar l’existència del delicte de rebel·lió i en particular el requisit de la violència a partir de fer-ne una interpretació extensiva. I, tanmateix, les mateixes persones adopten criteris en contra de l’augment generalitzat de les penes. Deu ser que finalment la qüestió territorial és, com l’estiu, la més calenta.

En aquest sentit, em costa d’imaginar, després de veure com s’ha succeït el judici, que els magistrats del Tribunal Suprem puguin arribar a justificar de forma coherent la violència que exigeix el delicte de rebel·lió. El dret penal no pot viure d’esquena a la realitat social i els tipus penals també s’han d’aplicar atenent l’esperit i la finalitat de la norma.