Una sentència d'eixe món

Llegia fa poc un article de Montserrat Tura a l'ARA que deia: “Fa mesos que em costa escriure..." A mi em passa el mateix. Avui, no obstant això, faig una excepció amb motiu de l’absolució del major Trapero i la resta d’acusats de rebel·lió, sedició, desobediència –déu-n’hi-do, el ventall de delictes pels quals ha descendit l’acusació–, ja que no és només una bona notícia per als afectats, sinó que també ho és per al cos dels Mossos, per a la societat en general i per a la justícia.

Han passat tres anys des de l’octubre del 2017 i el primer que crida l’atenció és que les decisions judicials sempre arriben tard. Tres anys poden ser molt o poc: tres anys a la presó són una eternitat, tres anys esperant un judici suposen un desgast emocional i afectiu impossible de valorar. Però també fa que molts es preguntin com és possible que sigui tan diferent aquesta sentència de la del Tribunal Suprem de fa tot just un any.

Començo pel més senzill: he llegit la sentència i el primer que crida l’atenció és el llenguatge. Està redactada perquè la ciutadania no experta la pugui entendre, tant pel que fa a l’extensió com per la manera de formular-ne els fonaments jurídics. Transpira tal sentit comú que xoca amb la idea que els arguments jurídics no estan a l’abast de la població. La sentència és un exemple de ponderació en la descripció dels fets, reconeix en moltes ocasions la dificultat del moment, la confusió regnant i la dificultat de coordinació de les forces de seguretat. Però d’aquesta situació no se’n deriva necessàriament la imputació d’uns fets delictius o l’oblit de la presumpció d’innocència. En aquest sentit, és l’altra cara de la moneda de la sentència del Tribunal Suprem als presos independentistes. En destaco quatre aspectes.

La conflictivitat del moment. Al llarg de la sentència s’al·ludeix permanentment a la conflictivitat del moment. Molts de nosaltres també el recordem així. Però intentar resoldre els conflictes a través dels tribunals ja hem vist que no dona els millors resultats.

En aquest sentit, la sentència reconeix que, com a element de complexitat afegida, “cal prendre en consideració la dimensió de l’empresa encomanada: impedir una votació que havia de mobilitzar més de dos milions de persones, amb una afectació de més de 2.200 punts o col·legis al llarg de tota la comunitat autònoma, en un clima de tensió, confrontació i agut conflicte polític”.

La coordinació policial i la possible actitud passiva dels Mossos d’Esquadra. La mateixa sentència reconeix que és difícil determinar les dificultats de coordinació, així com les raons que van portar a la ruptura en la jornada de l’1 d’octubre. El cert és que, com s’ha afirmat en nombroses ocasions, la desconfiança mútua dels diferents cossos de seguretat no era nova ni hi va ajudar, però això no ho converteix per se en un fet delictiu. En aquesta línia, no eren fonamentades les acusacions de Pérez de los Cobos sobre la seva percepció de la complicitat de Trapero amb els responsables del procés independentista. És interessant com es descriu i es desmunta el concepte de percepció.

Quant a la denominada “passivitat dels Mossos”, la Fiscalia declarava que la policia autonòmica tan sols va escenificar una intervenció formal i aparent, mentre que la sentència considera que no va ser així, independentment que algun agent es pogués comportar d’aquesta manera a títol individual.

La mediació com a model a seguir.La sentència analitza el model policial català i en destaca un patró de control de les mobilitzacions socials que propiciava la negociació i el diàleg, i que situava l’ús de la força com a últim recurs. Així, la sentència posa de manifest que “part de les desavinences que hi va haver entre els cossos policials que van concórrer al compliment de l’ordre judicial es pot atribuir a la diferent planificació amb què van escometre l’empresa, al marge del fracàs de la coordinació”.

A continuació, i ja gairebé amb caràcter acadèmic, la sentència presenta el model policial de gestió negociada que posa l’èmfasi en la comunicació entre la policia i els manifestants, en l’intercanvi d’informació i en el foment del respecte mutu. I desmunta la tesi de l’acusació de connivència amb Jordi Sánchez el 20 de setembre amb el reforç de la idea d’interlocució.

En el cas concret de l’1 d’octubre, afirma que “la prudència davant d’una situació tan extraordinària no pot ser considerada com una cooperació a la sedició o com una desobediència als mandats judicials”. I més endavant afegeix que “l’ús de la força contra ciutadans indefensos, contra persones grans, contra famílies senceres, no podia ser, en aquesta situació, la solució per imposar l’acatament a l’ordenament jurídic, encara que fos legítim”.

Ramón Sáez, un jutge coherent. El ponent Ramón Sáez és un magistrat a qui personalment tinc un gran afecte. Des de l’inici em va semblar una garantia per a aquest procés. És un home de conviccions fermes, progressista, tenaç i convincent. Amb una llarga trajectòria en defensa dels drets humans, sempre s’ha posicionat en la defensa dels més desprotegits. Més enllà de la seva trajectòria com a magistrat, també ha dedicat molts anys a investigar la justícia universal i els crims internacionals, els drets de les minories i estrangers. Recentment ha esdevingut un gran defensor de la mediació i la justícia restaurativa. Sovint em pregunto com és que mai no ha arribat al Tribunal Suprem.