8-M, un dia per la pau
No recordo de jove la celebració del 8 de març. És cert que en aquell temps les festes venien molt marcades per la religió catòlica i el triomf de la dictadura franquista.
I tanmateix, els antecedents d'aquest dia es poden situar a principis del segle XX a Amèrica del Nord i Europa. Un apunt: la reivindicació dels drets de les dones sempre ha estat molt unida a la petició de pau.
A Nova York, el 1909, es va celebrar el primer Dia Internacional de la Dona en protesta contra les condicions laborals. A la segona conferència internacional de dones socialistes, celebrada a Copenhaguen el 1910, es va escollir que un dia a l'any seria el Dia Internacional de la Dona. La conferència també va adoptar una resolució sobre la pau.
El darrer diumenge de febrer de 1913 i en vigílies de la Primera Guerra Mundial les dones russes van celebrar el seu primer Dia Internacional de la Dona. El 1917 i com a reacció davant els 2 milions de soldats russos morts a la guerra, les dones russes van escollir de nou l'últim diumenge de febrer per declarar-se en vaga i demanar “pa i pau”.
Finalment, el 1975 (el mateix any que va morir Franco) les Nacions Unides van decidir celebrar el Dia Internacional de la Dona. Dos anys més tard va ser ratificat per l'Assemblea i es va declarar el Dia de les Nacions Unides per als Drets de la Dona i la Pau Internacional.
Ja ho veuen, els Estats Units, Dinamarca i Rússia destaquen per la seva reivindicació pels drets de les dones, i no és una casualitat que aquests drets vagin units a la petició de pau internacional. I així les Nacions Unides han arribat a afirmar que "la igualtat de gènere és un dels elements més sòlids i indicatius de la pau d'un estat, més fins i tot que el nivell de democràcia o el producte interior brut”.
Per tot això, avui resulta impossible parlar dels drets de les dones obviant la guerra a Ucraïna. I no deixa de ser sorprenent que s'hagi llançat la idea que la igualtat suposaria també que les dones es quedessin a lluitar a Ucraïna. És a dir, que l'obligació de quedar-se, implantada per la llei marcial i que només afecta els homes de 18 a 60 anys, s'estengués també a elles. Dit d'una altra manera: si es reivindica la igualtat de les dones, ¿haurien de contribuir de la mateixa manera a la defensa del seu país?
Deixeu-me fer només un apunt sobre la igualtat, les xifres i els conceptes. A Espanya el 84% de les infermeres són dones. Al sistema públic les metgesses són el 55% i a l'atenció primària la dada ascendeix al 61%. El percentatge de feminització als MIR s'eleva al 66%. En aquests darrers temps s'ha hagut de reconèixer que la lluita contra la pandèmia ha estat principalment en mans de les dones, però ¿s'ha fet servir això per dir que els homes no s'hi han compromès de la mateixa manera? Crec que la igualtat i sobretot l'equitat de gènere no vol dir fer-ho tot igual.
Al llarg de la meva vida gairebé mai he sabut separar la vida familiar de la vida laboral, des de les antigues llistes per al supermercat que feies a la feina amb risc que et descobrissin, fins a arribar tard a recollir els nens a l'escola o fins i tot oblidar-te'n perquè ets en una reunió molt important. O, en un cas extrem, endur-te'ls perquè no saps on deixar-los. També els llibres d'estudi –no hi havia ordinadors– anaven amb tu el cap de setmana ocupant espai entre la verdura, les patates i les pilotes de futbol. Sens dubte han canviat moltes coses, però moltes encara s'assemblen massa.
El 8 de març és també l'aniversari de la meva neta Carlota, que fa dotze anys i ja haurà viscut una duríssima pandèmia i ara un soroll de guerra que no sona tan llunyà. Ella ja és una gran defensora dels drets de les dones, no concep la desigualtat ni entén cap forma de discriminació. Avui m'agradaria demanar-li que no permeti que l'enganyin amb la guerra i que sigui una líder de la pau.