8-M: de les assignatures pendents a un món millor

El 8 de març del 2010 hi va haver una gran nevada a Barcelona, tot va quedar col·lapsat i aquell dia va néixer la meva neta Carlota, sense que poguéssim ni tan sols desplaçar-nos a l'hospital. Des de llavors, cada 8 de març li dedico un article. Avui també m'agradaria fer-ho, i no només a ella, sinó també a les meves altres netes, la Gabriela, la Valentina, la Juli i la Valeria, que d'alguna manera representen les dones del futur.

Afortunadament, avui en aquest país totes les nenes tenen accés a l'escola; les lleis ja no admeten distincions entre homes i dones, i tenen la possibilitat de seguir els estudis, treballar o accedir a qualsevol lloc. Formalment és així, tot i que la realitat no sempre transcorre per aquest camí.

Al segle XXI s'han promulgat nombroses lleis de protecció a la infància en tots els àmbits i a escala internacional, nacional i autonòmica. L'erradicació de la violència masclista, per exemple, ha tingut una atenció especial, però les lleis i els costums no sempre van de bracet. Sempre he pensat que les lleis tenen un gran valor pedagògic: converteixen en bones determinades conductes, alhora que en sancionen d'altres que no ho són. I així, a poc a poc, es va transformant la societat.

Aquesta seria una lectura optimista de la realitat, però de vegades tinc la sensació que tot continua sent molt antic. És com si haguéssim reformat les façanes de les cases, però l'interior (que solia ser de les dones) l'haguéssim deixat igual. Per això, potser, en part, avui diria a les meves netes el mateix que em va dir la meva mare: "Feu tot el que jo no vaig poder fer".

Ningú no dubta dels canvis. Encara recordo que, quan eren petites, una vegada els vaig intentar explicar el que eren les sufragistes, però elles, que mai no havien sentit a parlar del sufragi universal, van confondre sufragistes amb surfistes. Aquestes sí que els agradaven…

Ara els explicaria que en la meva nova feina veig una realitat que sovint no volem veure, que ens sorprèn i que de vegades fa tant de mal que preferim amagar-la; que tot allò que voldríem canviar necessita l'esforç de tothom, però que estem en una societat profundament individualista. I penso en les persones que ens arriben, moltes vegades desesperades davant de tantes portes tancades o malauradament crits silenciats com els del cas de Sallent.

També els diria que mai no he pogut entendre que el món estigués dominat durant segles pels homes i que durant tant de temps la dona fos considerada un ésser inferior. Cap raó biològica, social o científica avala aquesta postura, però encara avui hi ha societats que així ho consideren.

Poques vegades destaquem aspectes positius de les dones i avui m'agradaria recordar una cosa que conec bé: la resistència de la dona a la delinqüència. Durant molt de temps es va considerar que la dona no delinquia per una absència d'intel·ligència i capacitat, i es va pronosticar que quan s'igualés amb l'home, les taxes de delinqüència serien semblants. No obstant això, avui en molts països europeus hi ha una igualtat real entre homes i dones, i la taxa de delinqüència femenina continua sent molt baixa. Les dones a la presó, per exemple, a Espanya, són tan sols el 7,5% de la població penitenciària, i en alguns països europeus són tan sols el 5%. Però cap teoria científica ha estat capaç, almenys fins ara, d'explicar de manera integral i coherent aquesta situació. Així doncs, apunto una reflexió: potser un món on predominés la cultura femenina podria ser molt menys violent.

Aquests dies parlarem del llarg camí que queda per recórrer fins a aconseguir una igualtat que en realitat sempre hauria hagut d’existir; en aquest sentit, i per més que m'hi esforço, no soc capaç d'entendre que encara avui tinguem tantes assignatures pendents. Però confio plenament en les més joves, ja que quan les sento parlar intueixo un món millor.

Caldrà pensar també en la pèrdua de poder dels homes i en com gestionar el nou món que volem. Només amb la complicitat de l'altra meitat de la població podrem aconseguir una igualtat real.

Ja per acabar, sento que algunes vegades els més grans troben a faltar una part de les seves vivències o simplement pensen que el món d'abans era millor. No comparteixo aquesta idea. Entre moltes altres coses, perquè penso que ara la situació és millor i que el camí emprès per les dones no té retorn. La Carlota i tots els infants són el futur, com se sol dir, perquè és des d'avui i cada dia que transformem el nostre món. Hi tenim posada tota l'esperança, com la del 8 de març de fa 13 anys.