Arran de la Guerra del Golf Pèrsic del 1990 entre els Estats Units i l'Iraq, el filòsof francès Jean Baudrillard publicaria un polèmic llibret: La Guerre du Golfe n'a pas eu lieu (La Guerra del Golf no ha tingut lloc). Provocadorament, l'autor alertava els lectors que, en un món hipermediat per les imatges de la CNN, les guerres només existien en la nostra consciència a través de l'hiperrealisme del cinema. Emeses amb nocturnitat i amb un to 100% sci-fi, aquelles imatges de míssils sobrevolant el territori ens invitaven a contemplar la guerra des del sofà i amb crispetes.
Alhora, ens condemnaven a una relació distant i frívola amb el món. Des d'aquell espai de voyeurisme passiu no s'hi contemplava ni un sol humà i menys encara cap rastre del patiment i la vulnerabilitat que una guerra infligeix als ciutadans. Trenta anys després, les tecnologies informatives segueixen manant, però en una dimensió més exhibicionista que voyeur i, per tant, la relació amb el món s’ha mogut: el sentit de la tecnologia depèn avui de l'ètica de l'usuari.
Durant l'últim mes, una nova guerra ha trucat a la porta d'Occident. Ucraïna ha revifat no pas el record gèlid d'aquella tardor del 90 en què els míssils no volaven tan lluny com ens semblava des de casa, sinó l'imaginari per molts de nosaltres remot de les nostres guerres: l'europea (Segona Guerra Mundial) i, potser en el fons de les nostres consciències, la Guerra Civil Espanyola. De fet, la connexió emocional amb aquell imaginari explicat pels nostres avis i narrat per un arxiu fotogràfic incomplet ha estat tan intensa que ha anul·lat una posició crítica en la nostra esfera pública amb els dos nacionalismes en joc (el rus i l'ucraïnès).
La raó? Una nova estètica de la resistència caracteritzada per una vulnerabilitat que conviu en un difícil equilibri amb la dignitat, la valentia i l’exhibicionisme. Podem referir-nos a les llargues fileres de mares i nens desplaçats per Europa o als combatents civils arribats del seu confort d'arreu d’Europa. Però també a formes subtils de resistència íntima i ultrarealista que omplen els carrers, miren a través de les esquerdes de les finestres o resisteixen des dels búnquers. No són les imatges de la CNN. És el cas de la Vera Litovtxenko, violinista de l’orquestra de l’Òpera de Khàrkiv, que interpreta les seves pròpies peces des d’un búnquer rodejada de civils per tal de neutralitzar l’angoixant soroll de les bombes. És també el cas de la dona que torna a la sala d’estar de casa seva, a la ciutat de Bila Tserkva, recentment atacada per una forta explosió. Un piano blanc ple de pols presideix una sala de grans finestrals esmicolats. La dona s'acosta al piano i, immutable, reobre el teclat i es disposa a tocar una peça enmig de la desolació de fons. L'acompanyant ho grava i en cosa de minuts serà viral a TikTok.
Similarment, el president Zelenski envia durant els primers dies de la invasió breus missatges des dels carrers de Kíev, acompanyat d'un reduït nombre de gent vestida, com ell, de civil. Un cop la massacre dels primers dies esdevé un conflicte enquistat i igualat pel suport d’Occident, els vídeos selfie del president són substituïts per una renovada imatge oficial des del despatx presidencial, acompanyat de la bandera. Els assessors són hàbils: tot i el retorn a l’oficialitat, el Zelenski home no reemplaça la samarreta de tons militars pel vestit del Zelenski president. I així assistim a un president en màniga curta esbroncant el Congrés dels Estats Units o el Parlament Europeu.
Correm el risc, però, de convertir-nos en esclaus de l’estetització ultrarealista de la guerra i abandonar el caràcter íntim del sofriment. Ho hem vist en el cas del fotògraf ucraïnès que ens invitava al pacte de la ficció en una imatge paradoxal, entre el plaer i l’amenaça, entre la civilització i la barbàrie: el pare fotògraf ens mostra la seva filla recolzada en una finestra assaborint una piruleta mentre sosté un fusell. Quan els gestos de les imatges busquen només una estètica de la notorietat s'abandona l'imperatiu ètic que hi ha darrere de l’espontaneïtat del subjecte vulnerable –ja sigui com a efecte de la destrucció, de la por o de la persecució.
La raó per la qual aquestes imatges ens impacten és que qualsevol estètica de la resistència honesta, com la que Peter Weiss va narrar en referència a la resistència als nazis, té la força de combatre la banalització del mal. En el cas que ens ocupa, els violins i les selfies combaten tant la fredor de la maquinària russa que avança en inacabables files de tancs com la llunyania emocional de la diplomàcia occidental, tan frívola i profilàctica des de les sales de palau amb un dolor que li és aliè perquè és humà i fràgil. No menystinguem la força de la fragilitat quan s'expressa amb dignitat, i menys encara si ho fa a través de l’art en comptes d’armes.
