Quan fa uns anys acompanyava algunes dones al ginecòleg, si demanaven fer-se una lligadura de trompes perquè ja tenien tres o quatre fills, la primera cosa que els preguntava el metge era la seva edat. I si eren molt joves, encara que haguessin complert amb escreix amb els seus deures reproductius, els negaven la intervenció perquè no es considerava ètic practicar un procediment que esterilitza de per vida algú a qui encara queden molts anys fèrtils. Aquesta precaució, tot i que obligava les pacients a continuar prenent la píndola anticonceptiva (amb els seus efectes secundaris), és lògica des del punt de vista del professional de la medicina, que té com a primer objectiu no fer mal, i per això resulta tan xocant que avui dia tinguem legislacions i protocols de salut que van exactament en la direcció contrària. Quan es parla dels anomenats “menors trans” no sembla que es tinguin en compte les conseqüències irreversibles dels tractaments que reben. La prescripció de bloquejadors de la pubertat és, de fet, un procediment experimental, ja que no hi ha estudis ni evidències sobre la seva utilitat i encara menys sobre els seus efectes adversos a llarg i curt termini. Un reportatge del New York Times del mes de desembre passat apuntava que cap agència governamental ha aprovat aquests medicaments per al seu ús per aturar el desenvolupament dels infants sans. Es tracta de fàrmacs que es van crear per tractar adults amb malalties com el càncer de pròstata, i és per això que l’Institut Karolinska va decidir, ja el 2021, acabar amb l’anomenat protocol afirmatiu, que consisteix a receptar aquests medicaments a menors de setze anys, fins i tot a nens i nenes des dels 8-9 anys, quan comencen a despuntar els caràcters sexuals secundaris. Prevenir l’angoixa que comporta aquest canvi en les persones que senten un enorme malestar amb el seu sexe biològic seria l’objectiu principal. Fins no fa gaire es creia que prémer el botó de pausa en el desenvolupament podia apaivagar el seu patiment de manera segura, però aquesta solució no deixa de ser un procediment experimental molt dubtós a nivell ètic. Per això no només Suècia sinó també Finlàndia o el Regne Unit han deixat de prescriure’ls.
Si és difícil que un menor pugui entendre els efectes que poden tenir en la seva salut els bloquejadors de la pubertat, encara és més complicat que pugui avaluar les conseqüències en la seva vida futura de cirurgies definitives com les mastectomies o les vaginoplàsties, l’altra pota dels procediments per a l’anomenat canvi de sexe. ¿Una adolescent pot realment prendre aquesta mena de decisions sobre el seu cos amb consciència plena sobre el que li suposarà d’aquí deu o vint anys? ¿És ètic extirpar òrgans sans a persones molt joves?
A casa nostra qui s’ha ocupat d’analitzar críticament aquesta qüestió ha estat l’associació Feministes de Catalunya, que en el seu informe sobre Trànsit, el servei d’atenció a les persones amb disfòria del departament de Salut (un estudi basat en dades facilitades per la Generalitat), constata un augment significatiu dels pacients atesos per aquesta unitat en els últims anys, sobretot noies adolescents. Cosa que, d’altra banda, no resulta gens estranya: qui pot voler ser dona en temps de pornografia i sexualització extrema? Qui pot acceptar els mandats d’uns gèneres que ens encotillen com a persones i marquen com hem de ser, com ens hem de comportar, quins gustos hem de tenir en funció del nostre sexe? La novetat ara és que sembla que hagi de ser més fàcil escapar del propi cos, “canviar de sexe”, que no fer el que ha fet el feminisme en els últims dos-cents anys: rebel·lar-se contra el gènere.
