Estereotips ideològics i mala política

Malgrat que de vegades es produeixi en el context d'una suposada brometa fàcil, afirmar que “les dones condueixen malament” és un estereotip sexista, pejoratiu i vexatori. En canvi, afirmar que “les dones cometen menys delictes que els homes” no és una generalització estereotipada, sinó un fet objectiu i quantificable (a l’estat espanyol, per exemple, el percentatge de població reclusa femenina és de poc més del 7%; la dada és del març del 2021). En conseqüència, i a diferència del primer exemple, no tota generalització és un estereotip malintencionat. Pot ser, com en aquest cas, una realitat empírica. La fal·làcia dels estereotips selectius consisteix en confondre aquestes dues generalitzacions, la il·lícita i la fonamentada, en funció de quina sigui la finalitat del nostre argument. En discursos basats essencialment en la denúncia d'estereotips, com ara l’anomenada "teoria" queer, s'acostuma a fer una distinció acomodatícia entre “imatges estereotipades” (irreals) i “imatges reals” (fets objectius). La línia divisòria, però, no sol anar lligada a consideracions objectivables i quantificables com les que hem vist en el segon exemple, sinó a estratagemes argumentals que tenen la finalitat de reforçar o de denigrar ad hoc una determinada identitat (religiosa, racial, de gènere, etc.).

Amb poques setmanes de diferència s'han esdevingut dos fets greus i luctuosos que mostren fins a quin punt aquests estereotips ideològics selectius resulten cada cop menys creïbles i formen part d'un discurs inconsistent, o fins i tot contradictori, que contamina cada cop més la política. Comencem pel més recent, el de la persona apallissada als Estats Units per quatre policies, que va acabar amb la mort del detingut a conseqüència de les lesions causades. El United States Census Bureau pregunta al personal a quina "raça" pertany, i no passa res. Aquí, per sort, aquesta pregunta inquietant pot ser constitutiva de delicte en determinats contextos. Seria al·lucinant, per exemple, que algú es referís a l'assassí del sagristà d'Algesires com un "semita" (els àrabs són tan semites com els jueus: la Bíblia els fa descendents de Sem, primogènit de Noè, i parlaven llengües que són cosines germanes). Algú que hagi vist moltes sèries, però que no hagi llegit gaire, potser afirmarà d'ell mateix que és "caucàsic". En aquest cas, el mort tenia la pell fosca i els qui el van apallissar, els policies de Memphis, també. Malament rai: l'estereotip woke segons el qual totes les agressions d'aquesta mena s'han de llegir en clau racista no encaixa amb els fets (i en moltes altres ocasions, tampoc). En conseqüència, l'assassinat d'aquest pobre home ha estat esborrat prudentment, i també miserablement, del mapa mediàtic en qüestió d'hores, no fos cas (el cas George Floyd, en canvi, encara dura). Apel·lar a la violència ambiental i generalitzada en un país on es poden adquirir fusells d'assalt com qui es compra un ciclomotor trauria ferro a la còmoda explicació estereotipada i políticament correcta. Deixem de parlar del tema, doncs, i tal dia farà un any.

El segon cas va passar fa un mes i mig a Quintanar del Rey (Conca). Una dona guàrdia civil va matar les seves dues filles de 9 i 11 anys a trets i després es va suïcidar perquè el seu encara marit (estaven en procés de divorci) s'havia oposat judicialment a deixar que se les emportés a Algesires, d'on era aquesta agent de 42 anys (era la responsable de les denúncies per violència de gènere a la caserna de Quintanar; la majoria de mitjans ho van ometre). La ministra Irene Montero va fer el següent comunicat: "Consternada ante el asesinato de las dos niñas de 9 y 11 años en Cuenca. Todo el cariño a su familia en estos momentos de inmenso dolor. La protección de la infancia ante todas las violencias debe ser una prioridad para toda la sociedad". Sense ser-ne gaire conscient, la dirigent d'Unides Podem va coincidir fil per randa amb Vox en aquest tema. El partit d'extrema dreta sempre s'ha mostrat contrari a emprar el concepte violència de gènere i diu que és millor condemnar la violència vingui d'on vingui. En efecte, el març del 2020 Vox va demanar substituir aquesta expressió per la de violència intrafamiliar, com feia tàcitament la ministra en ometre-la en el seu comunicat.

Que Montero s'expressi igual que Abascal és sorprenent. Però que avui la política es redueixi, a dreta i esquerra, a un xoc d'escorrialles ideològiques de la dècada del 1970 és, d'una banda, decebedor i, de l'altra, quan té una traducció legislativa problemàtica, preocupant.