Madrid, paradís fiscal?
Les comunitats autònomes governades pel PP han començat una cursa per veure quina d'elles pot reduir més l'impost sobre el patrimoni, apropant-se així al model de la Comunitat de Madrid, on els contribuents gaudeixen d'una bonificació per la totalitat de l'import. Aquest impost és de caràcter estatal, però com que està cedit a les comunitats, cada autonomia aprofita les seves competències per modificar-ne les variables: l’import exempt, els percentatges o els trams impositius.
En primer lloc, convé no perdre de vista que les funcions principals de la fiscalitat són: pagar la despesa pública, ajudar en la redistribució de la riquesa i incentivar (o desincentivar) determinades activitats o comportaments. I que totes aquestes funcions, ens agradi o no, estan estretament lligades a la política. Per tant, no és estrany que els governs –tots– en facin ús. En la majoria d’impostos estatals (renda, patrimoni, successions), les comunitats autònomes gaudeixen d’un cert marge de maniobra per introduir-hi canvis. Un estudi del REAF (Registre d'Economistes Assessors Fiscals) mostra l'intensíssim ús que les comunitats autònomes fan d’aquesta prerrogativa. Catalunya, per exemple, va introduir-hi 70 canvis normatius l’any 2022. Sense ser exhaustius: 13 en l'IRPF, 3 en l'impost de patrimoni, 18 en el de successions i 10 en el de donacions. Sumant totes les comunitats de l’Estat, es van aprovar 918 canvis. Això acaba convertint la fiscalitat en un embull administratiu que dona feina als assessors fiscals, però que obté uns resultats que no en justifica la complexitat. Aquestes modificacions acaben convertint-se en picades d’ullet polítiques, amb un impacte ínfim en les funcions principals que s’atribueixen a la fiscalitat.
Una mostra d’aquesta complexitat fiscal és la resposta que va donar el govern central a la posició de la Comunitat de Madrid: l'aprovació a correcuita del nou impost sobre les grans fortunes, en un any marcat per la inflació. Aquest impost està pendent de sentència sobre la seva constitucionalitat i, si la decisió és adversa, es podria haver de tornar tot el que s'ha recaptat.
En segon lloc, la bonificació del total de l’impost de patrimoni suposa una esmena a la totalitat que, sumada a altres rebaixes fiscals, posicionen la Comunitat de Madrid com una mena de paradís fiscal dins de l’estat espanyol. Tot i que aquesta pràctica pot beneficiar la regió que l’aplica, a llarg termini acaba empobrint la societat en el seu conjunt. En tenim algunes mostres. Per exemple, dins la Unió Europea, sobretot Irlanda i en un grau més baix Holanda fan servir una fiscalitat reduïda per atraure inversions. Per això, fa més de dues dècades que la UE batalla amb una proposta d’harmonització de l’impost de societats, tant amb l’argument de facilitar els tràmits a les multinacionals com per evitar aquestes pràctiques dins l’espai europeu. Però la seva aprovació, que requereix unanimitat, no serà fàcil. També a escala mundial, l’existència de paradisos fiscals no para d’empobrir el món. La xarxa per la justícia fiscal estima que els països perdran gairebé 5.000 milions d’euros durant la propera dècada derivat de l’ús de paradisos fiscals per part de multinacionals i dels particulars amb molt de patrimoni acumulat. Per tant, el 0,5% de les persones que haurien de pagar per patrimoni a Espanya, a part de la Comunitat de Madrid, tenen bastants altres llocs al món per triar i remenar.
