Campanes de recessió?
L'economia és una ciència social. Tot i els models macroeconòmics complexos i les contínues previsions de creixement ajustades al decimal, la seva evolució també està influïda per les expectatives, deliris i empanades de la societat, o dels líders polítics. La inflació, per exemple; si acceptem comprar més cars fins i tot aquells productes que no tindrien per què encarir-se, aleshores estem contribuint a fer que es mantingui elevada.
Estem vivint moments contradictoris, econòmicament parlant, en què, d’una banda, hi ha abundant liquiditat que permet un alegre consum postpandèmic acompanyat de bons nivells d’ocupació i, d’altra banda, dificultats energètiques i problemes de subministrament que restringeixen l’oferta i fan pujar els preus. Davant d’aquesta situació, la meitat dels economistes creuen que cal intervenir apujant el tipus d’interès per ajudar a reduir la demanda, en línia amb l’estratègia de la Reserva Federal dels Estats Units. Mentrestant, l’altra meitat creuen que és només qüestió de temps que la inflació torni a estabilitzar-se en xifres baixes, perquè ella mateixa provocarà que es moderi el consum, i que apujar el tipus d’interès podria provocar que l’economia es refredés massa ràpidament. Aquest és el model que defensa la ministra d’Economia, Nadia Calviño: intervenir amb mesures més quirúrgiques centrades en la reducció del preu de l’energia.
És conegut que part d’aquesta inflació es deriva de les polítiques monetàries expansives que ens van aguantar durant la pandèmia. Potser aquesta inflació és el preu que hem de pagar –mai més ben dit– i, de moment, sembla una conseqüència suportable si es compara amb els estralls econòmics i socials que va comportar l’austeritat de la crisi financera del 2008. Un incentiu addicional a no pujar els interessos és que, ben aviat, la factura del covid s’haurà de començar a pagar i és millor no carregar encara més la motxilla del deute.
A part d’aquest desajust entre oferta i demanda, també tenim la incertesa de la invasió russa d’Ucraïna i els moviments geopolítics que tornen a una política de blocs. I, lligat a això, una transició energètica que s’apunta més convulsa i menys equitativa del que s’havia previst. Per no parlar d’un motor mundial, la Xina, que es manté orgullosa i tossuda en una estratègia de contenció del virus que no l’ajuda, ni a ella mateixa ni a la resta del món. Molta incertesa i volatilitat. Però això és, i continuarà sent, la nostra “nova normalitat”, en un món cada vegada més tensionat per la manca de primeres matèries i les derivades d’un escalfament global accelerat.
Les campanes de recessió generen preocupació perquè sabem que les crisis són ràpides a l'hora de crear desigualtats i les recuperacions massa lentes o incapaces de revertir-les. A curt termini, com a persones consumidores podem mantenir la confiança en l’economia però amb una mirada crítica sobre quins productes han pujat de preu per un motiu justificat i quins altres s’estan enfilant al carro de manera oportunista. Si posem sobre la taula els saludables marges empresarials que s’estan reportant per part de l’Íbex, és evident que, ara per ara, qui es menja la pujada de preus som nosaltres.
