Estellés, cura de vida

Amb un dia de retard (les onomàstiques mai han estat el fort d'aquest columnista), però és just i necessari aprofitar que ahir dimecres va fer vint anys de la seva mort per recordar Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot que va dotar la literatura catalana d'un dels cims més alts dels seus vuit-cents anys d'història. Com se sol repetir, un altre colós valencià, Joan Fuster, en va dir que era "el més gran poeta sorgit al País Valencià des d'Ausiàs March". Amb el permís del maître à penser de Sueca, i com els Dupont i Dupond, jo encara diria més: la poesia de Vicent Andrés Estellés no és tan sols -com la de March, certament- una de les obres més valuoses de la literatura catalana de tots els temps, sinó també una de les grans fites literàries de l'Europa de la segona meitat del segle XX. Pocs poetes del continent -apuntem Bonnefoy a França, Graves i Hugues a Anglaterra, Torga a Portugal o el triumvirat Milosz-Zagajewski-Szymborska a Polònia, per donar una idea de la lliga de què parlem- poden competir en igualtat de condicions amb la potència i la inventiva líriques d'aquest home que, en persona, es veu que era un nyicris, però que en vers es transformava en un gegant.

Això no li ha estalviat, a Estellés, la corresponent dosi d'oblit i de gasiveria que acostumen a administrar els doctors de les lletres catalanes a les seves figures més rellevants. És relativament difícil trobar llibres d'Estellés (o les antologies de la seva obra), se'n parla poc als mitjans i gosaria dir que encara menys a les aules universitàries, i les institucions públiques se n'ocupen escadusserament (pel que fa al País Valencià que tant va estimar, no cal dir que els seus dirigents polítics no tenen ni idea de qui era). Segurament, això té a veure amb el fet que Estellés és un poeta proteic, procaç, profitós i proselitista. Proteic: Estellés va ser un poeta compulsiu, i per això la seva producció va ser enorme i, per tant, difícil de controlar per als exegetes mandrosos. Procaç: el sexe, la gana i les pulsions corporals més elementals són temes sovintejats pels versos estellesians (sense que això els tregui la capacitat d'oferir, també, les delicadeses més refinades), i tanta cruesa es veu que es fa encara insuportable per a alguns paladars encotonats. Profitós: bona part de la millor poesia escrita en català en els últims decennis -i no tan sols al País Valencià- no s'explica sense la influència i el mestratge fecundíssims d'Estellés. Proselitista: com tot gran autor, tenia una visió pròpia del món (que incloïa una visió política, naturalment) i no es va estar mai de proclamar-la als quatre vents. Com va escriure un bon amic seu, Miquel Àngel Riera: "Tanta sinceritat, quina indecència!"

Admirador de Pablo Neruda, no em sembla inadequat afirmar que Estellés va ser el nostre Neruda. Inabastable, sorprenent, fort, subtil, intuïtiu, ambiciós, afamegat, gran com la vida. Per dir-ho com Kavafis, un amor com aquest -una poesia com la d'Estellés- no és fet per a pusil·lànimes.