Una estàtua per a Bob Dylan

Per celebrar que fa vuitanta anys, a Bob Dylan li han regalat un disc de versions, de la talentosa i tan guapa Chrissie Hynde, la dels Pretenders, i una estàtua. Un artista ha fet una campanya de micromecenatge per fer-n'hi una a la ciutat on va néixer: Duluth. Però una estàtua no és com un quadre. Un quadre t’intenta millorar, si figura que és realista. Si amb el mòbil posem el “mode bellesa”, amb la pintura el mode bellesa el posa el pintor. Quan hi ha algun pelot escadusser, brillantor de calba, taca de la pell o dent groga l’artista matisa. Però una estàtua té tres dimensions.

D’entrada hi ha la qüestió de la mida. ¿S’ha de fer de mida real? Si es fa de mida real, com que és una estàtua, sempre resulta petita. Si es fa molt més gran queda egocèntrica i ridícula. Si el poses dret, tocant la guitarra, o fent l’ofici que li pertoca queda tristot. Si l’asseus en una cadira, sembla poca cosa. I, sobretot, s’hi assembla o no s’hi assembla? Pensem en el pobre Cristiano Ronaldo. Pensem en el pobre Jaime de Marichalar (de cera). Pensem, en fi, en el no menys pobre Woody Allen.

Al Museu de Cera de Barcelona (el canvi que ha fet és tan espectacular que val molt la pena d’anar-hi) hi ha un apartat dedicat a cuiners. Hi pots trobar els germans Roca, en una cuina. Els han fet amb escàner, de manera que són ells. Les cares són exactes, exactes. Són tan, tan, tan ells que resulta pertorbador. Només diria, en honor a la veritat, que en Josep, el sommelier, està molt més ample que a la vida real. Si no fan un Bob Dylan d’aquesta manera, amb escàner, quin sentit té fer-li una estàtua si no és, esclar, un detall envers els coloms melòmans que vulguin demostrar-li, de la manera que saben fer els coloms, que ells tampoc no estan d’acord amb el so elèctric del concert del Newport Folk Festival de l’any 65.

Empar Moliner és escriptora