Els Estats Units i la Xina han de cooperar a l'espai
Els Estats Units i la Xina haurien de cooperar a l'espai. Si bé els Estats Units ja no poden donar per fet el seu predomini extraterrestre, segueixen sent-hi l'actor principal, i les capacitats espacials de la Xina estan creixent acceleradament. I el més important, tots dos països, juntament amb la resta de món, es beneficiarien d'un conjunt de regles clares que governin l'exploració i comercialització de l'espai.
La Xina va fer història el 2019 al convertir-se en el primer país a fer aterrar una sonda a la cara oculta de la Lluna. I segueix apuntant-se èxits impressionants, com la seva missió Chang'i-5 per extreure mostres lunars. L'expresident nord-americà Donald Trump també va mostrar un interès actiu en l'espai anunciant que els EUA farien tornar astronautes a la Lluna el 2024 i creant la Força Espacial com la branca més nova de l'exèrcit del país.
La propera fase de competència en l'espai serà establir una base minera a la Lluna. La mineria lunar és important per dues raons. Primer, el gel de la superfície de la Lluna es pot convertir en hidrogen i oxigen i utilitzar-se com a combustible per a coets, la qual cosa és crucial per a les missions de l'espai profund. La segona raó és més a prop de casa: la superfície de la Lluna conté metalls de terres rares summament valuosos que s'utilitzen en tecnologies com telèfons mòbils, bateries i equips militars. La Xina produeix actualment al voltant del 90% dels metalls de terres rares del món, cosa que li dona una influència significativa respecte a altres països, inclosos els Estats Units. A l'extreure aquests metalls de la Lluna, els països podrien reduir la seva dependència de la Xina.
Històricament es considerava que la mineria i qualsevol altra reivindicació sobre objectes de l'espai estaven prohibides per l'article II del Tractat de les Nacions Unides sobre l'Espai Exterior (OST) del 1967, que estipula que "l'espai exterior [...] no és objecte d'apropiació nacional per reivindicació de sobirania, ús o ocupació ni de cap altra mena". Aquest acord va resultar de la col·laboració entre els Estats Units i l'URSS, les dues potències espacials líders en aquells anys. Malgrat la seva rivalitat, van poder crear un marc per a l'exploració espacial que va impedir la militarització i que considerava els astronautes "enviats de la humanitat". La cursa espacial, molt disputada, va continuar –igual que la resta de la Guerra Freda–, però amb normes establertes per protegir el bé comú.
Aquest règim va començar a fracturar-se després de l'adopció del Tractat de la Lluna de les Nacions Unides del 1979, que intentava col·locar les reivindicacions comercials privades de recursos espacials sota l'òrbita d'un organisme internacional. Cap potència rellevant amb capacitat espacial va ratificar l'acord, i la legalitat de les reivindicacions privades a l'espai va seguir en una nebulosa. Després, el 2015, el Congrés dels EUA va atorgar als ciutadans nord-americans el dret a posseir qualsevol material que extraguessin de l'espai, i obria així la porta a l'exploració espacial comercial.
L'octubre del 2020, Trump va portar la qüestió encara més lluny a l'iniciar els Acords Artemisa, un conjunt d'acords bilaterals entre els Estats Units i Austràlia, el Canadà, Itàlia, el Japó, Luxemburg, els Emirats Àrabs Units i el Regne Unit que van fixar principis per a la futura exploració espacial civil. Els acords afirmen ratificar l'OST, però en realitat expandeixen la interpretació dels EUA del dret espacial comercial a l'afirmar que la mineria "no constitueix inherentment apropiació nacional segons l'article II" del tractat.
Amb aquests acords, els Estats Units i altres signataris estan interpretant bilateralment –de manera qüestionable– un tractat internacional. I, a falta d'estàndards internacionals, els països podrien entrar en una cursa cap a l'abisme. Una activitat comercial no regulada podria causar molts problemes, des de contaminació orbital que posi en perill les naus espacials fins a contaminació biològica de llocs valuosos des d'un punt de vista científic.
És més, els Acords Artemisa eludeixen deliberadament l'ONU per evitar haver d'incloure-hi la Xina, i deterioren així les relacions espacials internacionals just quan cal cooperació per afrontar desafiaments comuns. La Xina ha estat històricament exclosa de l'ordre internacional liderat pels EUA a l'espai. No és soci del programa de l'Estació Espacial Internacional, i des del 2011 una clàusula legislativa dels Estats Units limita la capacitat de la NASA de cooperar amb la Xina en l'espai.
Si els Estats Units van aconseguir coordinar-se amb la Unió Soviètica sobre política espacial durant la Guerra Freda, poden trobar la manera de cooperar ara amb la Xina. Els dos països probablement seguiran enfrontats en molts àmbits, com el comerç, la ciberseguretat, la governança d'internet, la democràcia i els drets humans. Però l'administració de Joe Biden també ha de reconèixer les àrees en què la cooperació és millor. Les amenaces globals, com les pandèmies i el canvi climàtic, en són exemples obvis. Fixar normes per a les activitats comercials a l'espai n'és un altre.
L'administració Biden hauria de distanciar-se dels acords de Trump i marcar un nou rumb a la Comissió de les Nacions Unides per a l'Ús Pacífic de l'espai exterior. El nou president pot restablir part de la legitimitat global dels EUA treballant per aconseguir un marc multilateral que protegeixi àrees d'interès comú, atorgant alhora oportunitats comercials internacionalment acceptades. No serà fàcil, atès que les relacions entre els Estats Units i la Xina estan en el seu punt més crític en dècades. Però l'alternativa és desoladora. Sense un marc internacional que inclogui tots els països rellevants amb capacitats espacials, la Lluna podria convertir-se en el pròxim Far West. És poc probable que la Xina sigui un soci responsable en un ordre espacial que no li atorgui la posició que mereix. Aïllar-la fins i tot podria conduir a un xoc territorial amb els Estats Units sobre el pol sud de la Lluna, on es pensa que hi ha reservoris de gel de gran valor.
La meravella de l'espai ja va empènyer potències rivals a treballar conjuntament en interès de la humanitat una vegada. Amb un lideratge efectiu als Estats Units i a la Xina, pot tornar a passar.
Anne-Marie Slaughter és presidenta del 'think tank' New America i catedràtica emèrita d'afers internacionals a la Universitat de Princeton. Emily Lawrence és investigadora a l'Aspen Institute
Traducció: Toni Güell Ayza
Copyright Project Syndicate