Estats Units: una violència singular
Rebíem atònits les imatges dissabte passat des d’una granja de Pensilvània, on Trump va ser víctima de l’enèsim atac presidencial amb arma de foc. És l’últim capítol d’una llarga història que començava fa més de segle i mig amb l'assassinat d'Abraham Lincoln (1865) i que tenia el seu últim gran capítol tràgic un segle després, amb la mort de John F. Kennedy a Texas l’any 1963. Aquell matí de novembre a Dallas, les imatges a càmera lenta de la pel·lícula en 16 mm captaven l’escena més reproduïda de la política moderna. Quasi dues dècades després, l’any 1981, les imatges a peu de carrer de la televisió ens acostaven més encara a aquesta violència banal i normalitzada amb l’intent d’assassinat del llavors recentment elegit Ronald Reagan a Washington.
Quin fil conductor hi ha darrere d’aquestes expressions de violència que, de tan sistemàtiques, esdevenen banals? Es tracta d’una violència autòctona, que fuig dels clàssics antagonismes com estat - societat civil, llei-revolució o policia-ciutadans. País mancat del pes del passat que la història política ha tingut a Europa –una tradició que, tal com diria Walter Benjamin, ha basculat entre la “violència mítica” o jurídica dels estats i dels seus aparells de repressió i la “violència divina” de les revolucions succeïdes durant segles–, els Estats Units articulen una tercera via: la violència individual. Com a nació sorgida quasi del no-res amb la consecució de la independència dels anglesos l’any 1776, la defensa de l’individu suposaria el fonament de legitimitat de la violència civil –o sigui, ciutadana– contra suposats mals exteriors. Així és com les dues línies de l’esmena 2 de la Constitució estatunidenca són encara avui en dia el més famós dels fragments del text constitucional. Diu així: “Essent necessària una milícia ben ordenada per a la seguretat d’un estat lliure, no es violarà el dret del poble a posar i portar armes”.
Dos segles i mig després, la frase que millor defineix l’excepcionalitat americana explica que la policia del país sigui capaç de matar amb armes de foc 1.153 conciutadans (Amnistia Internacional, “La situación de los derechos humamos en el mundo”, abril 2024) i que morissin 48.000 persones l’any 2022 –més de 100 persones al dia– per l’acció d’armes de foc. La violència a base de trets es normalitza com un mal menor que garanteix la defensa de l’individu i, alhora, anul·la la dignitat indisputable de l’ésser humà.
Aquesta violència originària ha tingut les seves mutacions al llarg de la història. Inicialment, una violència íntima, privada, el mateix monstre del capitalisme digital ha escalat la violència quotidiana a una dimensió pública. Si mig segle enrere era retransmesa pel cine i la televisió, avui la violència als Estats Units és viral, virtual, global, multimodal i algorítmica. No hi ha discursos polítics sense desig d’infligir dolor; no hi ha tuit sense pulsió de venjança.
És en aquest context que apareix J. D. Vance, recentment elegit candidat per al càrrec de vicepresident: antic col·laborador de la CNN, famós per l’èxit editorial de les seves memòries Hillbilly Elegy (Una família americana, en català), es va fer popular durant les eleccions de 2016 per ser l’autor d’aquesta gran narració col·lectiva del declivi d’un cert home blanc de classe treballadora –la middle America–. Inicialment crític feroç de Trump, a qui va acusar de ser el Hitler americà, Vance és un convers en tota regla: convertit políticament al trumpisme amb l’objectiu de ser senador pel seu estat d’origen, Ohio, també es va convertir religiosament. Va ser criat en la tradició més extrema del protestantisme nord-americà, però es va convertir al catolicisme amb 35 anys, l’any 2019, per abraçar, segons ell, una “fe cristiana intel·lectual”. No sabem si es referia al suport a les polítiques reproductives d’Orbán, a les polítiques d’immigració del primer Trump o al desinterès explícit al destí d’Ucraïna en la seva guerra amb Rússia.
Tot s’hi val per a Trump per tal de jugar amb virulència la batalla cultural, la guerra dels discursos que culmina en la causa MAGA: Make America Great Again. No és casual que Vance rebés, per a la seva campanya a senador d’Ohio, una immensa quantitat de milions de part de figures com Peter Thiel, cofundador de Paypal amb Elon Musk i personatge d’una violència verbal sense concessions. Trump, Vance, Musk, Thiel… tots corren per l’estret camí de la suposada nova àgora pública que és el món de Twitter, els social media i l’espectacle 24/7 (tot el dia, cada dia).
L’escena de dissabte és l’epitafi d’una identitat col·lectiva esquizofrènica en què l’originalisme constituent (dret a les armes garantit en la Constitució) i el capitalisme dels béns es barregen en una associació tan perversa com l’imperi de les armes. Aquesta llei paral·lela que s’estén per totes les esferes de la vida al país distorsiona la realitat i permet que un antic malvat (villain) com Trump es converteixi en una víctima. Que un provocador sense escrúpols sigui percebut com un heroi resilient que encarna les virtuts d’aquell ciutadà originari de la nació que es defensava dels mals aliens.
La retòrica de la fortalesa de l’individu es fa imbatible i condueix Trump a l’Olimp dels elegits. Si revisem la seqüència dels fets, veurem com l’impuls inicial de l’home ferit va ser ajupir-se i amagar-se de futurs trets. Però el següent gest, immediat i teatralitzat, seria posar-se dret en el trajecte de fugida de l’escenari i aixecar el puny amb força i amb un rostre de justificada violència civil. És la imatge de l’any i potser de la dècada. La revista Time ben segur que la posarà en portada i la resta del món la consumirem indiscriminadament, en un acte inconscient d’interioritzar la legitimitat de la violència individual –un element tant singular de la nació nord-americana com aliè a la tradició europea.