Els Estats Units i la política a cops de mall

i Noam Chomsky
13/07/2014
6 min

A la primera plana del New York Times es publicava, el 26 de juny, la foto d’unes dones que ploraven la mort d’un iraquià assassinat. Era una de les innombrables víctimes de la campanya militar de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (ISIL), durant la qual l’exèrcit iraquià, armat i entrenat durant molts anys pels EUA, es va esfumar en un tres i no res i va abandonar bona part del país en mans d’uns quants milers de militants, una experiència que no constitueix cap novetat en la història dels imperis.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A sobre de la fotografia hi ha el famós lema del diari: “Totes les notícies que mereixen ser publicades”. No hi apareix, però, una cosa fonamental: la primera plana hauria de reproduir les paraules d’un dels judicis de Nuremberg en què es van processar destacats dirigents nazis; unes paraules que s’han de repetir fins que quedin gravades en la consciència de tothom: l’agressió és “el crim internacional suprem, que només es diferencia dels altres perquè conté dintre seu tota la perversitat acumulada pels altres crims”. I al costat d’aquestes paraules hi hauria d’haver l’advertència de Robert Jackson, aleshores fiscal general dels Estats Units: “El rigor amb què jutgem aquests acusats serà el rigor amb què demà ens jutjarà la història. Oferir a aquests reus un calze enverinat seria com portar-lo als nostres llavis”. La invasió de l’Iraq protagonitzada pels EUA i el Regne Unit constitueix un exemple d’agressió de manual. Els que la defensen invoquen unes intencions que, tot i ser molt nobles, serien irrellevants encara que els atenuants al·legats fossin creïbles.

Pels tribunals de la II Guerra Mundial, no tenia ni la més mínima importància que els imperialistes japonesos volguessin portar el “paradís terrenal” als xinesos a qui mataven brutalment, ni que el 1939 Hitler enviés tropes a Polònia per protegir-se del terrorisme salvatge dels polonesos. I el mateix se’ns podria dir si beguéssim del calze enverinat.

Els que reben les garrotades es fan poques il·lusions. Abdel Bari Atwan, editor d’una web panàrab, assenyala: “El principal factor causant de l’actual caos [a l’Iraq] és l’ocupació perpetrada pels EUA i Occident i el suport àrab que va rebre. Qualsevol altre argument és enganyós i vol desviar l’atenció de la veritat”.

En una recent entrevista al programa televisiu Moyers & Company, Raed Jarrar, especialista en temes iraquians, explica a grans trets el que Occident hauria de saber. Com molts iraquians, és mig xiïta mig sunnita, i abans de la invasió amb prou feines sabia quina era la identitat religiosa dels seus parents, perquè “la confessió religiosa no formava part de la consciència nacional”. Jarrar ens recorda que “aquesta lluita entre sectes que està destruint el país va començar, sense cap mena de dubte, quan els Estats Units van envair i ocupar el país”. Els agressors van destruir “la identitat nacional iraquiana i la van substituir per identitats religioses i ètniques”, un procés que va començar quan els Estats Units van imposar un Consell de Govern constituït segons les diferents confessions religioses, tota una novetat a l’Iraq.

Ara, xiïtes i sunnites han esdevingut acarnissats enemics gràcies a la política de cops de mall aplicada per Donald Rumsfeld i Dick Cheney (secretari de Defensa i vicepresident, respectivament, a l’administració de George W. Bush) i per d’altres que, com ells, només entenen la violència i el terror, i que han contribuït així a crear els conflictes que ara devasten la regió.

Altres notícies periodístiques informen de la reaparició dels talibans a l’Afganistan. El periodista Anand Gopal n’explica el perquè en un llibre que cal tenir en compte, No good men among the living: America, the taliban, and the war through Afghan eyes [No hi ha bons homes entre els vius: els EUA, els talibans i la guerra vistos pels afganesos]. Entre el 2001 i el 2002, quan el mall nord-americà va colpejar l’Afganistan, els estrangers que eren membres d’Al-Qaida se’n van anar de seguida i els talibans es van esfumar, mentre que molta gent va optar -a la manera tradicional- per adaptar-se als nous conquistadors. Però Washington es moria de ganes de trobar terroristes i liquidar-los. Els dèspotes que van imposar als iraquians com a governants van descobrir que podien explotar la ignorància cega de Washington i atacar els seus enemics, entre els quals hi havia entusiastes col·laboradors dels invasors nord-americans. El país va caure aviat en mans de cruels senyors de la guerra, alhora que antics talibans que volien unir-se al nou ordre reactivaven el moviment insurgent.

I vet aquí que, al cap d’un temps, el president Obama va tornar a agafar el mall per esmicolar Líbia, mentre es dedicava a “liderar des del darrere”, per utilitzar la fórmula amb què s’ha descrit la seva política exterior.

El març del 2011, durant la revolta contra Muammar al-Gaddafi que va esclatar en el context de la Primavera Àrab, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la resolució 1973, que demanava “un alto el foc, així com la fi de la violència i dels atacs i maltractaments contra els civils”.

El triumvirat imperial -França, Anglaterra i els Estats Units- va violar immediatament la resolució, de tal manera que es va convertir en la força aèria dels rebels i va contribuir clarament a atiar la violència. La seva campanya militar va culminar en l’atac contra el refugi de Gaddafi a Sirte, que van deixar “totalment arrasat”, una acció que “recordava les escenes més macabres vistes a Grozni al final de la cruenta guerra entre Rússia i els txetxens”, segons declaracions de testimonis presencials publicades per la premsa britànica. El triumvirat va aconseguir, a un elevat preu en vides humanes, el seu objectiu de canviar el règim, de manera que va incomplir les seves hipòcrites declaracions en sentit contrari.

La Unió Africana es va oposar amb fermesa a l’atac del triumvirat. Com explica l’especialista en temes africans Alex de Waal al diari britànic International Affairs, la Unió Africana va dissenyar un full de ruta en què demanava un alto el foc, i ajuda humanitària i protecció per als emigrants africans (la major part dels quals van ser brutalment assassinats o expulsats) i per a altres ciutadans estrangers, així com reformes polítiques. Gaddafi va acceptar, en principi, la proposta de la Unió Africana, però el triumvirat la va rebutjar perquè, com assenyala De Waal, “en realitat, no li interessava gens negociar”.

La conseqüència és que ara Líbia està esquinçada i dividida entre milícies en guerra, alhora que el terrorisme jihadista s’ha escampat per gran part de l’Àfrica -juntament amb una allau d’armes- i ha arribat fins a Síria.

Tenim un munt de proves que il·lustren les conseqüències de fer política a cops de mall: per exemple, el cas de la República Democràtica del Congo, abans el Congo Belga, un país enorme amb una gran riquesa de recursos i amb una de les històries de terror contemporànies més esgarrifoses. Després d’aconseguir la independència el 1960, se li obrien molt bones oportunitats de desenvolupament sota el lideratge del primer ministre Patrice Lumumba.

Però Occident no hi estava d’acord. Allen Dulles, director de la CIA, va decidir que l’eliminació de Lumumba havia de ser “l’objectiu principal i més urgent” d’una acció encoberta, sobretot perquè aquells a qui els documents interns nord-americans titllaven de “nacionalistes radicals” podrien posar en perill les inversions nord-americanes.

Lumumba va ser assassinat sota la supervisió d’alts càrrecs belgues. Es feia realitat així el desig del president Eisenhower, que volia que el primer ministre congolès “caigués en un riu ple de cocodrils”. Van entregar el Congo al favorit dels Estats Units, Mobutu Sese Seko, un dictador assassí i corrupte; i així successivament fins a arribar a l’actual naufragi de les esperances per al continent africà.

Més a prop dels EUA, és més difícil no adonar-se de les conseqüències del terrorisme d’estat de Washington. Ara hi ha una gran preocupació per l’allau de nens que fugen als Estats Units des de Centreamèrica. El Washington Post informa que “la majoria vénen de Guatemala, el Salvador i Hondures”, però no de Nicaragua. Per què? ¿I si fos perquè, quan, a la dècada del 1980, el mall de Washington colpejava la regió, Nicaragua era l’únic país amb un exèrcit que defensava la població dels terroristes controlats pels Estats Units, mentre que, als altres tres països, els terroristes que devastaven el territori eren exèrcits equipats i entrenats per Washington?

Davant la tràgica afluència de nens emigrants, Obama ha proposat una solució molt humanitària: unes deportacions més eficaces. ¿Se us acudeixen alternatives?

No seria just que ens oblidéssim de l’exercici de l’anomenat poder tou i del paper del sector privat. N’és un bon exemple la decisió de Chevron d’abandonar els programes d’energia renovable, dels quals s’havia fet tant de bombo, perquè els combustibles fòssils resulten molt més lucratius.

Per la seva banda, ExxonMobil ha anunciat, segons informa la revista Bloomberg Businessweek, “que el fet de concentrar-se en els combustibles fòssils és una estratègia sensata, independentment del canvi climàtic, perquè el món necessita moltíssima més energia i és summament improbable que es redueixin d’una manera significativa les emissions de carboni”.

Així doncs, recordar cada dia als lectors les paraules del judici de Nuremberg és un error. L’agressió ja no és “el crim internacional suprem”. No es pot comparar amb el fet de destruir la vida de les futures generacions per guanyar demà mateix més dividends.

stats