Igual que entre la majoria de catalans i europeus, hi ha mig Estats Units que es posa les mans al cap que algú que aprova comentaris racistes, que fa comentaris masclistes, que és un colpista i un mentider i que ha estat definit com a “feixista” pel seu ex cap de gabinet i general de l’exèrcit torni a ser president dels Estats Units.
Però igual que entre nosaltres, allà hi ha gent a qui li agrada sentir que hi haurà deportacions massives d’immigrants il·legals. Fins i tot els està bé als últims immigrants acabats d’arribar, i que són elegibles per tenir papers, que algú tanqui la porta darrere seu. O hi ha gent que ha votat amb la butxaca, que vol dir que durant el mandat de Biden no ha arribat a final de mes per culpa de la inflació i n’ha culpat Harris, que, al cap i la fi, era la vicepresidenta.
Hi ha qui es posa les mans al cap perquè hi ha hispans que han votat per Trump, fins i tot després que un humorista digués en un míting republicà que Puerto Rico era una illa flotant d’escombraries. Sí, però hi ha molts hispans als quals la paraula progressista els evoca la paraula socialista, és a dir, Maduro, Chávez o Fidel Castro, i ells s’ho han jugat tot per arribar als Estats Units i tenir una oportunitat per a ells i pe als seus fills que al seu país no tenien.
I després, hi ha dones a qui els molesta haver de compartir el lavabo amb homes (i viceversa) en aplicació d’una agenda de diversitat contra la qual no tenen res fins que els toca el voraviu.
Que els electors americans s’hagin sentit així s’ha d’entendre si es vol comprendre la societat americana tal com és. Una altra cosa és que totes aquestes frustracions i il·lusions les hagin posat en mans de Trump. Però és que, i això també s’ha d’entendre, Trump és percebut com a fort, valent i únic (i també estaria bé que fos irrepetible).
