Dos estats entre el riu i el mar
La brutalitat terrorista de Hamàs –el 7 d’octubre– justifica una guerra defensiva a Gaza. Però no com Israel l’està conduint. Vist l’horror quotidià a Gaza, els seus amics li estan dient que hi ha unes regles de la guerra que exigeixen la protecció dels civils. I que no hi ha simetria: que els terroristes no les segueixin, o que es camuflin entre la població civil, no justifica que Israel no s’hi atingui. Fins i tot si això fes impossible acabar del tot amb Hamàs. A Dresden i Hiroshima també es va privilegiar la vida de les tropes pròpies per sobre de la població civil. Però que hi hagi precedents no és raó suficient. Si no podem tenir un món sense guerres, tinguem un món on els estats s’adhereixen al principi que la guerra la fan els soldats i les poblacions civils en queden al marge.
Davant la tragèdia de Gaza els EUA i Europa impulsen la perspectiva dels dos estats. Per entendre-la penseu que, per una banda, Israel ha de tenir garantida la seva seguretat i, per una altra, que la seguretat interna de l’estat palestí no pot estar en mans d’Israel. És una equació que només es pot resoldre amb forces multinacionals que incloguin els EUA, Europa i països musulmans. Ara bé: acceptarà Israel que la zona de control d’aquesta força inclogui els assentaments? Acceptaran els palestins que no la inclogui? És fàcil concloure que la solució dels dos estats és impossible. Però la pregunta no ha de ser si és possible, sinó com la farem possible. L’alternativa és l'ocupació permanent per part d’Israel, una injustícia cap als palestins i una opció extremadament perillosa per a l’ànima i per a la seguretat d’Israel.
Respecte a l’ànima, és molt simple. La fibra moral d’un país democràtic no resisteix la conversió en ocupant permanent d’un territori molt poblat. Estem veient com la democràcia pateix, com l’extremisme messiànic prospera i arriba al poder, com s’està generant una nova diàspora de professionals, acadèmics i tecnòlegs. Ocupades Cisjordània i Gaza –en una guerra defensiva el 1967– es va ser massa tolerant amb els assentaments i mai va ser del tot creïble que l’agenda política de fons no fos la de l’annexió permanent. Ens ho deia David Grossman a la magnífica entrevista que l’ARA va publicar dimecres passat.
Respecte a la seguretat: a la llarga Israel necessita viure en pau amb els seus veïns. La demografia, el poder econòmic, el nivell d’educació i el pes polític internacional d’aquest veïnat és cada dia més gran. Mentre una pau durable no s’imposi, Israel no serà autosuficient: depèn del suport dels EUA i, en menor grau, d’Europa. El d’Europa s’està diluint, el dels EUA és sòlid. Però, i si un dia falla? És temerari per a Israel impulsar una política que tots els seus aliats desaproven. L’esperança oberta pels pactes d’Abraham s’ha esfondrat. És evident: no hi haurà pau sense resoldre el tema palestí.
La gran incògnita és si la democràcia israeliana generarà un govern de centre capaç de concertar-se amb la comunitat internacional i recuperar una estratègia basada en els dos estats. Això dependrà en part de la pressió exterior, però essent Israel una democràcia per als seus ciutadans, el camí passa per l’accés al poder del segment secular i moderat de la seva ciutadania.
Entre les accions que la UE pot endegar per propiciar que Israel prengui el camí dels dos estats hi ha la del reconeixement de l’estat palestí. Preferiblement de forma conjunta per part d’una gran majoria dels estats membres. Però, essent la capacitat decisòria de la UE la que és, reconec que una acció unilateral d’alguns estats pot accelerar el moviment. Ara bé: crec que Espanya hauria d’haver estat tan prudent com Alemanya i no prendre protagonisme. En el món jueu, les massacres del 1391 –també a Barcelona–, la Inquisició, l’expulsió del 1492 i els autos de fe encara couen. A la grotesca trobada amb Abascal potser Netanyahu, tot recordant el gran historiador de la Inquisició que fou el seu pare, li va preguntar pels Reis Catòlics. És exòtic que avui el govern d’Israel se senti més pròxim als hereus de la tradició antisemita espanyola que als hereus de la millor tradició liberal. Una tradició que, dit sigui de passada, hauria d’evitar confondre govern d’Israel amb la molt dividida societat d’Israel. Alguns dels crítics més ferotges del que està passant avui a Israel són a Israel. Seguiu el diari Haaretz o els debats a les seves universitats. Per cert: dubto que trencar amb les universitats israelianes ajudi a la bona evolució política d’Israel.
