Els estats generals i la ‘immersió constituent’

1. L’estat secessionista. El no estat espanyol, a força de negar la seva complexitat de fons, acaba sent incapaç de produir una mínima normalitat democràtica i el tradicional joc d’alternança dreta-esquerra.

Les dades són prou clares. En un estat normal, amb un marc constitucional inclusiu de la plurinacionalitat real, les alternatives per a la formació de govern serien diverses i evidents.

A dreta i esquerra apareixerien majories tan possibles com legítimes: PP-C’s-PDC-PNB-CC, d’una banda; PSOE-Podem-ERC-EH Bildu, de l’altra.

En aquesta equació espanyola l’única incògnita a resoldre és Catalunya, i les dues solucions possibles, vista la incapacitat de les esquerres per oferir alternativa real, són igualment inútils com a resposta efectiva:

1. La coalició PP-C’s, amb permís socialista o sense, insuficient com a majoria estable i només unida al voltant del no total a Catalunya.

2. La gran coalició PP-PSOE, ara per ara gens probable però potser inevitable a mitjà termini. Una solució al gust de l’establishment espanyol i europeu però de negació absoluta a Catalunya, de tancament i unilateralitat espanyola.

S’exclou les forces catalanistes de qualsevol aliança i, de fet, s’expulsa Catalunya de la seva condició de legítim soci constitucional. El proper debat d’investidura ho farà evident. Ni govern, ni majoria, ni alternativa, ni Catalunya.

Queda només un estat fallit, capaç de negar-se ell mateix però incapaç de dibuixar cap futur col·lectiu.

Avui el principal agent separatista és el mateix Estat en el sentit més ampli, el de la suma de partits, institucions i grans corporacions, l’Estat que actua per mitjà de tribunals i jutges, que sanciona, reprimeix, controla mitjans i nega la major: la condició de subjecte polític que Catalunya reclama i que torna a exercir amb més claredat que en els últims 300 anys.

És el que seguirem fent en els propers mesos. I ho haurem de fer bé. El què, el com i el quan de les decisions que s’han de prendre seran determinants per completar amb èxit el cicle que vam obrir fa 6 anys.

2. Ara els estats generals. Repassem, doncs, l’horitzó que s’obre per als propers mesos.

L’objectiu és clar: ampliar i consolidar el suport popular entorn del concepte de Catalunya estat (o República Catalana). I, a continuació, donar-li forma i contingut institucional, fer-lo viure, obtenir el reconeixement internacional necessari.

El millor moment per a cada decisió pot ser més discutible, però sembla clar que hem de saber treure profit de l’impàs espanyol i el seu bloqueig institucional. Però això no vol dir caure en la precipitació.

Una cosa és tenir clar que hem d’arribar, com més aviat millor, a un moment decisiu en què el vot determinarà el nostre futur col·lectiu; una altra és creure que avui ja es donen les circumstàncies adequades.

La qüestió de les formes i procediments és, doncs, fonamental. Es tracta de crear l’escenari social i polític perquè la verificació democràtica que sabem imprescindible es dugui a terme en les degudes condicions.

Aquesta és la primera i quasi única responsabilitat de les forces sobiranistes. ERC, el PDC i la CUP han de mostrar la potència i la riquesa de l’equilibri entre unitat i diversitat, dos elements imprescindibles en aquesta part del camí col·lectiu.

El cicle complet s’ha de tancar amb totes les garanties formals, naturalment, però també amb una ciutadania conscient i implicada, que hagi tingut possibilitat de conèixer, entendre i definir criteri propi sobre la proposta de nou estat que se li formula.

Per això haurem d’iniciar un procés de reflexió i debat obert al voltant de tots i cadascun dels àmbits i qüestions que han de definir la nostra nova realitat institucional.

Parlem d’uns estats generals, d’una convocatòria de la màxima amplitud adreçada a ciutadans, entitats civils, professionals, ajuntaments, empreses, sindicats, patronals, ateneus... tota la societat civil catalana. I parlem de la màxima ambició pel que fa als continguts i a l’organització d’aquests estats generals.

Liderats i convocats des del Parlament de Catalunya i els ajuntaments, consistiran en sessions obertes d’àmbit sectorial i territorial que permetin entrar a fons en les qüestions cabdals del futur proper: pensions i Seguretat Social, fiscalitat i Hisenda catalana, justícia, sanitat i educació, serveis socials, drets civils i nacionalitat, model productiu, integració a Europa, governació local, medi ambient i canvi climàtic, indústria, agricultura, funció publica...

A partir de l’efectiu desplegament d’aquests estats generals, el Parlament en farà la síntesi adequada per disposar de la matèria primera que enriqueixi el primer text constitucional català.

Ho farem obertament, acceptant el debat de fons i la diversitat de posicions, incloent-hi les contràries a l’emancipació catalana.

Amb aquesta immersió constituent, el país, aleshores sí, estarà en condicions d’afrontar el període decisiu, la convocatòria d’eleccions i/o el referèndum d’última decisió seguint els acords que prengui el Parlament.

En el període que ara comença, en què haurem d’encaixar decisions de l’Estat contra les nostres institucions i màxims representants, serà del tot imprescindible la implicació activa d’uns i altres, mantenint la màxima intensitat en la relació entre ciutadania i institucions, i no deixant en mans del Govern i el Parlament l’exclusiva responsabilitat de les decisions que s’han de prendre.

Només hi ha dues vies per culminar amb èxit un procés de secessió i d’emancipació col·lectiva. Nosaltres hem triat la de la plenitud democràtica, la del respecte a la voluntat ciutadana, la de la constatació pública i general de la lliure decisió catalana. Som-hi.