Davant l’escàndol del Catalangate, la primera línia de resposta d’aquells que se sentien obligats a donar alguna explicació consistí a negar-ho tot: "En España no se espía". Després, algun dels zeladors de la unitat de la seva Espanya, que llueixen, indistintament, la samarreta del PP, de Cs o de Vox va creure haver trobat una rèplica enginyosa i apostrofà els independentistes: "¡No haber dicho «Ho tornarem a fer»!" El problema és que Jordi Cuixart pronuncià per primer cop la cèlebre frase en el seu torn d’última paraula davant del Suprem, el 12 de juny de 2019, mentre que els ciberatacs contra els telèfons de dirigents independentistes havien començat gairebé quatre anys abans, el setembre de 2015. No, l’espionatge no era una resposta a la manca de penediment dels cabecillas separatistas.
I per fi, dimecres passat, la ministra del ram –del ram de l’espionatge, vull dir– va tirar la capa al toro i, en seu parlamentària, pronuncià un mal dissimulat “Sí, hem estat nosaltres, què passa?”. Les paraules exactes van ser unes altres, esclar, i són dignes de figurar en els futurs manuals d’història de l’Espanya del segle XXI: “Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució? Què ha de fer quan declara la independència? Quan algú talla les vies públiques? Provoca desordres públics? Quan algú té relacions amb dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?”
I bé, senyora Margarita Robles Fernández, amb l’esperit de servei que caracteritza aquest espai d’opinió, i fins i tot tement que les seves preguntes del 27 d’abril siguin purament retòriques, m’agradaria oferir-li’n algunes respostes.
La primera cosa que ha de fer un estat si, en una porció del seu territori, fa eclosió un moviment independentista democràtic i pacífic, que no posa bombes ni perpetra atemptats, sinó que mobilitza milions de manifestants i de votants, és no perdre la calma ni la compostura, ni posar en quarantena els seus propis valors democràtics. ¿Vostè té notícia que els estats canadenc, o britànic, o txecoslovac, es posessin a espiar centenars de secessionistes quebequesos, escocesos o eslovacs davant la perspectiva dels referèndums de 1980, 1993, 1995 o 2014?
En segon lloc, aquell estat al qual vostè apel·lava ha de donar-li, a un problema polític, respostes polítiques. ¿Que la demanda catalana d’independència vulnera la Constitució de 1978? ¿I aquella Constitució és eterna, irreformable, pètria? ¿Ha de mantenir presoners del seu articulat els nets, els besnets i els rebesnets de la generació que la va votar? Si l’ordenament vigent prohibeix un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ¿des del 2012 i fins al 2017 no va haver-hi temps de trobar una fórmula jurídica que permetés a la ciutadania de Catalunya expressar-se de manera democràtica sobre el futur estatus polític del país? Com vostè sap millor que jo, no es trobà cap fórmula perquè no es va buscar. Perquè Mariano Rajoy preferí catalogar el desafío catalán com una qüestió delinqüencial i d’ordre públic, i delegar-ne la resposta als antiavalots policials, als jutges i, pel que ara sabem, també als espies. És a dir, a la repressió.
Constato sense gaire sorpresa que vostè, ministra en representació del PSOE, raona en els mateixos termes, amb lògica digna d’un sergent chusquero. L’autoanomenada “declaració d’independència” del 27 d’octubre de 2017 va ser un gest sense cap eficàcia ni tan sols per a aquells que la van subscriure. Pel que fa a tallar vies públiques i provocar desordres, a l’estat espanyol, durant el darrer mig segle, s’han produït episodis de violència sociopolítica de masses (els talls de carretera es compten per desenes de milers) molt més greus que els esdevinguts arran del Procés. Només per fer un brevíssim recordatori: l’assalt i crema de l’Assemblea Regional de Múrcia, el 1992; la revolta dels miners lleonesos i asturians de l’estiu de 2012, o el conflicte del barri burgalès de Gamonal, el 2014. No hi ha constància, però, que en cap d’aquests casos hi intervingués el CNI. Perquè el que és greu, el que ho justifica tot –espionatge inclòs–, no són les conductes (tallar vies públiques, apedregar la policia, cremar mobiliari urbà o edificis públics...), sinó les intencions: romper España. I això, senyora Robles, cataloga Espanya com una “democràcia” de baixíssima qualitat.
En fi, és digne de Joseph Goebbels que vostè associï l’independentisme –i justifiqui la necessitat d’espiar-lo– amb la invasió russa d’Ucraïna. Primer, perquè els fantasiosos contactes catalans amb el Kremlin estan per acreditar, més enllà que l’espanyolisme els hagi convertit en una cantarella, i segon, perquè fa tres o quatre anys ningú no podia sospitar –l’ambaixada espanyola a Moscou i els agents del CNI que hi serveixen tampoc, suposo– què faria Putin el febrer de 2022.
Resumint, senyora Robles, l’existència d’un projecte polític antagònic amb el seu no ho justifica tot. No es pot defensar un article de la Constitució a còpia de violar-ne d’altres. I la lògica del seu discurs de dijous condueix inexorablement cap a la lògica dels GAL de l’època del seu mentor, Felipe González. I això no ho tapen piruetes victimistes com la d’ahir, dilluns.
