S’anuncia una reunió entre Aragonès i Sánchez per divendres vinent, que hauria de ser preludi d’una represa real de la taula de negociació entre governs. Si la preparació de la reunió consisteix en una subhasta d’exigències, per un cantó, i de tabús, per l’altre, estem perduts.
La part positiva del moment és que uns i altres es necessiten. Pot semblar que a mitjà termini qui té més poder, en aquest cas el president Sánchez, és el que més urgència té: els auguris per després de l’estiu són bastant negres. Sánchez necessita pressupostos per demostrar vigor davant de la recessió i frenar l’onada de la dreta vestida de moderació per un Feijóo obsedit en donar un perfil tan baix que pot acabar fent-lo invisible. Hi ha raons perquè Aragonès pensi que el context li dona marge de pressió, però que no s’enganyi. Catalunya ara mateix està atrapada en un seguit de debats que evidencien que no hi ha ni estratègia ni energia per buscar una sortida a l’impàs actual. Quan les notícies recurrents d’algunes portades són la resistència de Borràs a dimitir pels seus problemes judicials o el joc de malabarismes del Parlament amb el vot de Lluís Puig, és evident que la política catalana està en un atzucac, amb uns exercicis que pretenen ser de resistència però que només són expressió d’impotència: un clima de qui dia passa any empeny –i almenys seguim al poder– que va empetitint el país.
Cal aprofitar qualsevol oportunitat per fer política. Ara n’hi ha una. Sánchez té dos motius per obrir una mica la mà a Catalunya: la necessitat de sumar per fer front a l’ofensiva de la dreta (el risc que el descavalqui és real) i l’oportunitat que li dona l’estat d’estancament de l’independentisme, amb Junts buscant sempre el coll d’Esquerra. No cal gaire imaginació per veure que si les coses segueixen així, el PSC d’Illa es trobarà després del cicle electoral podent decidir qui governa a les principals institucions catalanes. Només haurà d’escollir un dels dos partits que es disputen la primacia independentista, amb els comuns de comodí.
Tombar qualsevol aproximació és fàcil. N’hi ha prou posant per davant el programa de màxims: però, ara mateix, aquest joc és irresponsable i una font creixent de desafecció. Per minsos que siguin els resultats d’una negociació seran millors que el patètic estancament actual.
