L’estancament salarial té causes polítiques
PROJECT SYNDICATEJa és oficial: a tot el món els treballadors s’estan quedant enrere. Segons l’últim Informe mundial sobre salaris de l’Organització Internacional del Treball (OIT), amb excepció de la Xina, el 2017 el salari real (ajustat a la inflació) va créixer a un ritme anual de només un 1,1%, per sota de l’1,8% del 2016. És el creixement més lent des del 2008.
A les economies avançades del G-20, el salari real mitjà va créixer tot just un 0,4% el 2017, enfront de l’1,7% del 2015. El salari real va créixer un 0,7% als Estats Units (enfront del 2,2% del 2015), però es va estancar a Europa, on petits augments en alguns països van ser contrarestats per caigudes a Alemanya, Espanya, França i Itàlia. La desacceleració de casos d’èxit com Alemanya i els EUA és particularment sorprenent, tenint en compte el creixent superàvit de compte corrent del primer país i la reducció de la desocupació i l’estretor del mercat laboral en el segon.
Als mercats emergents, el creixement salarial mitjà del 2017, del 4,3%, va ser més gran que a les economies avançades del G-20, però segueix sent inferior al de l’any anterior (4,9%). A l’Àsia és on hi va haver el creixement més gran del salari real, gràcies en gran part a la Xina i a uns quants països més petits, com Cambodja, Sri Lanka i Birmània. Però en general el creixement salarial en les economies asiàtiques es va desaccelerar el 2017. I a l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, diversos països van experimentar una disminució del salari real. A més, l’informe assenyala que el 2017 es va mantenir una gran divergència entre el creixement salarial i la productivitat laboral. En molts països, la participació dels treballadors en el producte nacional segueix per sota dels nivells de principis dels noranta.
Es planteja una pregunta òbvia: en vista de la recuperació de la producció mundial en anys recents, per què les condicions laborals a la majoria de països no han viscut la corresponent millora? La culpa no és del tot atribuïble a cap dels dos sospitosos habituals (el comerç internacional i la tecnologia). És veritat que l’aprofundiment de la integració amb el mercat global de les economies amb grans excedents de mà d’obra, combinat amb un augment de l’ús de l’automatització i de la intel·ligència artificial, va afeblir el poder de negociació dels treballadors i va traslladar la demanda de mà d’obra a sectors molt específics i limitats. Però aquests factors no són suficients per explicar la manca de progrés material per a la majoria dels treballadors. La veritable raó del tracte injust rebut pels treballadors no és tant econòmica com institucional i política. En molts països, decisions legislatives i judicials estan limitant drets laborals reconeguts fa molt de temps. Per exemple, governs que només pensen en millorar la “flexibilitat del mercat laboral” han seguit polítiques que privilegien els interessos dels empresaris per sobre dels dels treballadors, en particular prenent a aquests últims capacitat d’organitzar-se. L’obsessió amb la consolidació fiscal i l’austeritat va impedir el tipus de despesa social capaç d’augmentar l’ocupació pública i millorar les condicions dels treballadors. I l’actual entorn regulador està augmentant la capacitat de les grans corporacions d’exercir poder sense restriccions, la qual cosa es tradueix en un augment de la seva renda monopolista i del seu poder de negociació.
En síntesi, el fet que el neoliberalisme hagi capturat intel·lectualment la política econòmica en molts països està fent que la majoria dels assalariats quedin exclosos dels guanys del creixement econòmic. Però això no era inevitable. Al capdavall, la Xina va viure un ràpid creixement salarial, i la participació dels treballadors en la renda nacional augmenta, tot i l’èmfasi d’aquest país en el comerç internacional i en l’ús de tecnologies que substitueixen ràpidament la mà d’obra.
Potser l’èxit de la Xina dona la raó a un model proposat pel difunt premi Nobel d’economia W. Arthur Lewis, que explica com l’ocupació en nous sectors més productius pot absorbir l’excedent de mà d’obra i generar un augment general de salaris. Però més concretament, la Xina va amplificar aquest efecte per mitjà de polítiques estatals sistemàtiques pensades per millorar les condicions laborals. Per això el salari mínim nominal mitjà a la Xina gairebé es va duplicar entre el 2011 i el 2018, i els sous dels treballadors d’empreses estatals van créixer més ràpid. El govern va ampliar altres tipus de protecció social per als treballadors, sense deixar d’aplicar polítiques industrials que estimulen la innovació i el creixement de la productivitat. D’aquesta manera fan que el país pugi en l’escala global de valor.
És cert que l’economia política de la Xina és inusual. Pot ser que la preocupació del govern pel benestar dels treballadors només obeeixi a la necessitat del Partit Comunista de la Xina d’assegurar la seva posició política interna. En aquest cas, ha forjat un contracte social fàustic típic de les autocràcies de l’Àsia oriental.
No obstant això, si la Xina pot anar contra la tendència a l’estancament salarial, altres països també poden fer-ho. Però abans les autoritats econòmiques de tot el món hauran de deslliurar-se del paradigma neoliberal, que les va tornar incapaces d’imaginar polítiques alternatives. Com a projecte polític, el neoliberalisme està esgotat. Perquè els treballadors tornin a participar dels guanys del creixement, cal que els governs comencin a adoptar polítiques alternatives més progressistes.
Per sort, l’OIT i la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament i alguns polítics als Estats Units, el Regne Unit i altres països han començat a promoure un debat sobre polítiques més raonables. Però per aconseguir una economia al servei de tota la societat es necessitarà un esforç concertat molt més gran.
Copyright Project Syndicate
Jayati Ghosh és catedràtica d'Economia a la Universitat Jawaharlal Nehru de Nova Delhi