Estalvis que es mengen les tovalles
Exagerant una mica, diria que el país es divideix bàsicament en dos tipus de sensibilitats. D'una banda, hi ha els que s'indignen per les retallades, però que són absolutament insensibles a l'espoli fiscal espanyol (expressió rigorosament científica, mal que li pesi a la presidenta del Parlament). De l'altra, hi ha els que ens mig resignem -jo sóc d'aquests darrers- a l'estalvi que es veu forçat a imposar el nostre govern, però que cada dia estem més sulfurats amb l'espoli que el provoca i el descarament amb què s'aplica.
AQUESTA DIVISIÓ NO INDICA l'existència d'una esquerda social al carrer però sí una disparitat de maneres d'observar la realitat. I el més interessant de qualsevol relat no és tant el que diu, sinó el que amaga. Així, en el primer cas, obviar un espoli fiscal d'un 8 a un 10 per cent del PIB, la reducció del qual a només la meitat ja resoldria amb escreix el nostre drama, permet culpar exclusivament el nostre govern de les retallades. De passada, se li pot atribuir l'intent d'imposar un model neoliberal de societat, com si estigués obsedit per desmuntar l'estat de benestar construït els darrers trenta anys amb tant d'esforç... en molt bona part pels mateixos que governen. Una perspectiva, d'altra banda, útil tant a l'esquerranisme anacional, com a la dreta antiautonomista que utilitza l'argument del deute públic per liquidar-nos.
ARA BÉ, TAMBÉ POT emmascarar aspectes determinants per al nostre futur el relat dels que estem convençuts que la càrrega de la responsabilitat de l'estalvi forçós es troba, principalment, en l'abusiva imposició de la solidaritat estatal. (Per cert, si el llindar de sensibilitat moral de la presidenta del Parlament troba insultant el terme espoli fiscal, li prego que també prohibeixi l'ús de l'expressió solidaritat fiscal, tan o més insultant que l'altra.) Vull dir que faríem bé de no amagar el risc que els estalvis se'ns mengin les tovalles. Perquè, si bé és cert que la crisi actual és una gran oportunitat per revisar les ineficiències del model anterior, el que no seria correcte seria posar-ho tot al mateix sac de l'excés de pes.
ÉS EN AQUEST PUNT que crec que cal fer la principal crítica al nostre govern: no ens ajuda a distingir quan retalla per fer eficient el sistema i quan ho fa perquè Espanya ens escanya. Hi ha estalvis que s'haurien d'haver fet fins i tot quan creixíem sense control. Però n'hi ha d'altres que, per molt que ara siguin inevitables, poden comprometre severament el nostre futur de prosperitat que per res del món no s'hauria de deslligar del futur nacional. Sigui què sigui això de la transició nacional, sempre haurà d'anar lligada a una prosperitat entesa en termes molt més ambiciosos que l'estricte creixement econòmic i a una dignitat nacional centrada en allò que Isidor Marí en diu unes "condicions d'igualtat amb les llengües i cultures del nostre entorn", especialment en el marc de la Unió Europea.
LA METÀFORA QUE FINS ARA ha fet servir el govern per assenyalar els límits de les retallades és si toca l'os o no. La meva opinió és que hauria d'afinar una mica més i dir-nos quines són decisions d'estalvi orientat a reforçar un model de prosperitat futura, i quines retallades es deuen al delme que paguem pel fet de ser espanyols. Per exemple, de les 19 propostes de retallada sobre la funció pública, aniria bé saber quines corresponen a una cosa i l'altra. Amb aquest aclariment, aquelles dues sensibilitats catalanes, ara tan dividides, potser es podrien trobar més a prop, cosa que ens aniria molt bé.