Ha estat lamentar-se que li estan robant el relat i que no parin de filtrar-se fotos i àudios devastadors per al que quedés de la reputació de Joan Carles de Borbó. En el capítol d’aquest dijous, el rei reconeix davant la seva amant Bárbara Rey el mèrit del general Armada, que malgrat haver-se passat set anys a la presó condemnat pel cop d'estat del 23-F va guardar un lleial silenci, la qual cosa torna a projectar dubtes fonamentats sobre el paper de defensor de la democràcia que al monarca li va reservar l'hagiografia oficial.
En realitat no hi ha res de nou. Ara fa dos anys, la HBO va emetre el documental Salvar al rey, en el qual apareixien tres homes grans, presentats com a exagents del Cesid, que afirmaven ben tranquils: “El rei està totalment implicat en el cop d’estat del 23-F” o “Quan el cop fracassa, una operació de gran intel·ligència fa que el rei passi de ser el motor d’un fracàs a salvador de la democràcia”.
La comèdia en relació amb la monarquia espanyola, doncs, no pot ser més gran. Corrupció i colpisme en un mateix full de serveis. Però el monarca és la clau de volta de l’arquitectura constitucional i, sobretot, permet una il·lusió d'unitat d’Espanya a perpetuïtat, i això són avantatges polítics i econòmics (per allò de l’estabilitat) que superen de molt els inconvenients morals que no han parat d’aflorar. Si la corrupció i els interessos inconfessables de tota mena són una temptació per a governants que han de passar cada quatre anys per les urnes, què no seran per a un rei políticament irresponsable que l’únic que ha de fer és passar la corona als seus hereus. Almenys que s’estalviïn els discursos donant lliçons, com el d’ara fa set anys.