Una estació d’esquí resant perquè no nevi
Pot semblar un contrasentit, però quan t’ho expliquen bé té tot el sentit del món. Quedaven quatre dies perquè comencessin les finals de la Copa del Món d’esquí i els responsables de Soldeu - El Tarter creuaven els dits perquè no nevés. Havia de fer fresca, això sí. Temperatures sota zero a la nit i una calor no gaire accentuada de dia. Però res de neu. De neu caiguda del cel, esclar. Perquè la pista ja estava preparada i tot el que fossin precipitacions significava esguerrar-la. Tant és així que el dia de més nervis va ser, precisament, dimecres, el primer de competició, quan van caure algunes volves. Diuen que aquella nit els responsables de les pistes no van dormir gaire.
Preparar una prova així és tot un món. La Federació Internacional d’Esquí (FIS) és estricta amb les normes. Grandvalira havia presentat candidatura amb dues pistes, l’Àliga i l’Avet, que quedaven tancades al públic des d’uns dies abans per a les tasques de preparació. Els millors esquiadors del moment havien de tenir sota els peus entre 60 centímetres i 4 metres de neu perfectament compactada per garantir que “des del primer fins a l’últim tinguin les mateixes condicions”, com explicaven Sebastià Plaza i Santi López, cap de màquines i de pista de la Copa del Món, respectivament.
Dijous, a la una del migdia i en un dia assolellat a Andorra, el Santi i el Sebastià s’asseuen en una terrassa a peu de pistes per descansar una mica. Acaben de fer una última passada amb la màquina que mou i aixafa la neu. La nit ha sigut llarga. “Per a les fotos, que nevi és molt bonic. Per a nosaltres, una mala passada”, argumenten. I com és? Doncs perquè aquesta neu fresca quedaria acumulada a la pista en diferents pilots i condicionaria la baixada dels competidors. Per tant, caldria treure-la com més aviat millor. “Si es deixa passar el temps, es pot glaçar i acabar fent malbé la que hi ha sota”.
Són dos obrers però parlen com si fossin professors en una classe de ciència. Expliquen que la neu natural és massa gruixuda i s’ha de “tractar”, i que prefereixen la “de cultiu” (o artificial) perquè ja surt amb un gra més fi. O que hi injecten aigua perquè es glaci a la nit i asseguri que la pista es mantindrà compacta més estona. És el seu jardí i deixen clar que “només” ells hi poden intervenir. En el fons, és un rigor comparable al de l’asfalt de Montmeló, la gespa del Camp Nou o el parquet del Palau Olímpic.
Andorra se la jugava. Era el primer cop que el Principat -i els Pirineus- organitzaven unes finals de la Copa del Món. Calia quedar bé i no van deixar cap detall a l’atzar. La recompensa? Que els esquiadors van desfer-se en elogis per l’estat de les pistes. I això que dimecres va nevar i que ahir al migdia es van fregar els 20 graus...
