Esquitxada i revolució

Passat l'ensurt petitburgès pel benestar del quadre, que de seguida ens informaven que havia quedat il·lès gràcies a un vidre protector, no he pogut deixar de pensar en la ironia de l'acció d'uns activistes climàtics contra els gira-sols de Van Gogh que ha fet la volta al món, que té l'estructura típica d'una performance d'art contemporani el sentit de la qual no s'entendria sense una història en què Van Gogh ocupa un lloc destacat. Des de la gravació plena d'intencionalitat narrativa fins a la cura de samarretes i pentinats, passant pel fet que és impossible veure la llauna de tomàquet Heinz que llancen contra el quadre sense pensar en Andy Warhol o contemplar el llenç esquitxat i no tenir visions de Jackson Pollock. No tinc cap dubte que la documentació d'aquest acte vandàlic acabarà exposada a les parets de no pocs museus.

La història de la relació entre política i art a la modernitat és la de l'estetització de la política i la politització de l'estètica. Als llocs on regna el pensament religiós, els objectes artístics contenen tant de poder màgic i valor sagrat que, quan una facció vol fer mal a una altra, destrueix les seves obres d'art sense dubtar. Molts recordem les imatges dels talibans que el 2001 van fer esclatar les estàtues gegants dels Budes de Bamian, una meravella del món que havia aguantat durant 1.500 anys. Eren vídeos realitzats sense gens de gràcia, amb l'únic objectiu de difondre un acte clàssic d'iconoclàstia.

En canvi, quan els líders de la Revolució Francesa es van trobar amb tots els objectes i obres d'art de l'ancien régime, en comptes de destruir-los van decidir conservar-los i exhibir-los pel seu valor estètic, inaugurant així la tradició del museu modern i l'art modern, que són una i la mateixa cosa. Des d'aleshores, hem après a veure les obres que en el seu moment exaltaven el poder d'algú o carregaven d'energia determinades idees religioses, com objectes radicalment desfuncionalitzats, exposats ben morts a la vista de tothom com una evidència que a qualsevol ordre li arriba el seu final.

Molts activistes compromesos d'avui lamenten aquest gir estètic i clamen perquè tornin els temps de la destrucció. Segons una opinió força estesa, les forces invertides en recitals de poesia anticapitalista, exposicions col·laboratives i tatuatges amb frases de Bakunin distreuen una energia que hauria d'anar tota per fer vagues generals. Des d'aquesta perspectiva, la sensibilitat estètica desmobilitza just en el moment que més necessitaríem atiar la fe religiosa en una nova revolució.

No és el que pensen la majoria d'artistes contemporanis, especialment els que podrien practicar una performance com ara tirar llaunes de tomàquet a un quadre famós, que ja us asseguro que descriurien l'acció com a radical. Segons aquesta tradició que trobareu ben viva en qualsevol museu seriós, l'art modern és una tècnica negativa que, en comptes de fer propaganda de l'statu quo, n'il·lustra la subversió inevitable. Així, des d'uns gira-sols que qüestionen l'obligació del pintor de representar la realitat tal com la veuen els ulls, fins a una intervenció que critica el valor de l'art davant l'emergència climàtica, l'art modern és la història d'una crítica sense aturador.

I a sobre tot plegat em va portar a un exemple pertinentment català. Pere Noguera, nascut el 1941 a la Bisbal d'Empordà, és un dels nostres artistes contemporanis més importants, conegut per l'enfangada, una acció que consisteix a revestir de fang tota mena d'objectes i superfícies, per observar, després, el procés d'assecatge i les clivelles i esquerdes que se'n deriven. Per descobrir-lo, us recomano que obriu una pestanya al navegador i busqueu El Vernissatge, una plataforma multimèdia que aborda l'art català contemporani des del ritual de la inauguració, que acaba d'estrenar segona temporada dedicant un episodi a Noguera. 

Doncs bé, una de les obres més recents de l'artista empordanès és Pluja de fang, una performance que va consistir a penjar paperetes de votació del referèndum d'autodeterminació de Catalunya de l'1-O i esquitxar-les de fang. És un gest poètic elemental que obre noves maneres de mirar la fita política, sigui desacoblant l'1-O de lideratges messiànics i duent-lo a la condició terrenal de la gent que el va fer possible, suggerint la possibilitat de repetició dels cicles naturals, relacionant l'atzar de l'esquitxada amb l'atzar de la història, i mil associacions més que pertanyen a l'especificitat de la pràctica artística moderna.

És igual si els nanos que van tacar els gira-sols són futurs artistes de la talla d’un Noguera, uns idiotes o si, com diu una teoria de la conspiració que ha corregut, en realitat els financen magnats del petroli que volen desprestigiar el moviment ecologista. La qüestió és que, en el món d'avui, la mirada artística i els somnis de revolució no es poden separar.