Esquerres

Si, com ja hem dit, l'essència de l'esquerra és eliminar privilegis i garantir que en la ratlla de sortida de la vida tots estiguem alineats, per ser del tot coherent hauria d'estar en contra de la propietat hereditària i -no cal ni dir-ho- de la monarquia.

La crisi de l'esquerra recorda la de Moisès: els béns de consum són com el vedell d'or. Enlluernant-nos amb l'últim model, seduint-nos amb el plaer morbós de tenir més que el veí, la publicitat -l'actual catecisme- anuncia la bona nova que l'antic Cel el formen coses que podem comprar, incloent-hi l'eterna joventut.

Però si fa a miques el vedell d'or, l'esquerra té un gran problema: com farà que ens esforcem? Com pot ser motor la solidaritat quan fem servir de benzina valors incompatibles? Fins i tot fent-ne servir una altra, quan a l'URSS demanaves taula en un restaurant buit t'asseguraven que estava ple. El portaven funcionaris que tenien un sou fix.

Davant d'això molts conclouen que som així: que, obviant quatre místics, ens mou el desig de tenir més i l'únic progrés polític és millorar els mecanismes perquè no ens devorem.

Ser d'esquerres passa per creure que, en el fons del fons, ens omple més ser solidaris que tenir més.

El repte polític, immens, és fer-ne una força productiva. Si ho és sovint dins la família, què cal fer perquè ho sigui socialment?

Deu caldre, i ho deixo aquí, fer de la societat alguna cosa més semblant a una família.

La crisi que se'ns tira a sobre revelarà, amb tota la cruesa, fins a quin punt s'hi assembla això nostre.