Esquerres i drets lingüístics
La confluència de Compromís —pel País Valencià— i de Més per Mallorca i Més per Menorca amb el Sumar de Yolanda Díaz, juntament amb la formació de governs de dreta i extrema dreta tant al País Valencià com a les Balears, ha posat en evidència un desajustament antic: mentre que per a la dreta nacionalista espanyola l’atac contra la llengua catalana és de màxima prioritat, per a les esquerres (sobretot quan concorren a unes eleccions generals) no ho és la seva defensa. Per a Compromís i els dos Més illencs, segur que sí que ho és: segur que volen defensar el català com a llengua pròpia dels respectius territoris, i vehicular als respectius sistemes educatius. Però dins un conglomerat d’esquerres de diversa procedència que suposa un bloc com Sumar, aquesta voluntat queda molt més diluïda. Quan es parla de l’amenaça que representen els governs de la dreta ultranacionalista que representen PP i Vox, es tendeix a esmentar —amb raó— els retrocessos en els drets de les dones, del col·lectiu LGTBIQA+, de migrants i de la classe treballadora, o en polítiques com les que es refereixen al canvi climàtic o la memòria històrica. Ara bé, de la voluntat més que manifesta (que Feijóo ha reiterat en diverses ocasions, fins al punt de situar-la al capdamunt del programa electoral del PP) d’arraconar la llengua catalana a l’ensenyament públic, i dels discursos d’odi i supremacisme contra el català que contínuament se senten i es llegeixen des del PP i Vox i els seus mitjans afins, gran part de les esquerres (espanyoles, però també catalanes) en diuen entre res i ben poca cosa. Tebiesa, incomoditat, somriures de circumstàncies, ganes de sortir tot d’una a un altre tema que generi consensos més fàcils.
El desajustament, ja dic, ve d’enrere, i té a veure amb un seguit de tòpics (més certs o menys, això es pot discutir) sobre el nacionalisme català, el catalanisme i el sobiranisme, que absurdament es projecten damunt la llengua. La idea és que el catalanisme, el sobiranisme i el nacionalisme català són “burgesos” o “de dretes” i, per tant, defensors d’elits i privilegis, i que en conseqüència la llengua catalana també arrossega aquesta càrrega elitista. D’entrada, ignorar la tradició progressista, esquerranosa, àcrata i revolucionària del catalanisme i del sobiranisme ja és molta ignorància. Però aplicar aquesta ignorància a la llengua és, directament, un disbarat. ¿Com pot ser “elitista” una llengua que està prohibit parlar-la al Congrés, i que si la parles a un agent de policia t’exposes a ser multat o detingut per desacatament? Al contrari, el català és la llengua dels que lluiten per canviar les coses.
No es tracta de fer cap concurs per veure qui està més amenaçat per la ultradreta. Però sí d’entendre que els drets lingüístics són drets humans, i que tant injust i inacceptable és discriminar algú per la llengua que parla com per la seva sexualitat, la seva religió o el seu color de pell. Si volen fer realment una passa endavant en radicalitat democràtica, les esquerres haurien d’assumir aquesta idea amb urgència.
