Una constatació freqüent en l’anàlisi sociològica és que les societats canvien més ràpidament que les idees que hi predominen. Ens formem en la infància i la joventut, que és quan adquirim les nocions de com són les coses, de quins són els valors que cal defensar i quines són les opcions adequades en cada moment. Amb l’acceleració dels canvis socials es fa molt difícil que les nostres creences i els nostres valors es transformin al mateix ritme que les circumstàncies en què vivim; i aquest fet, tan constatable en aquest moment, té moltes conseqüències, tant en la dificultat dels acords entre generacions com en la gairebé impossibilitat d’acceptar opcions noves, encara que ens hi vagi la vida. Allò que sempre havíem cregut no pot ser, de cop, abandonat i negat, perquè en el fons pensem que les coses són com són i que, passats certs ensurts, tot tornarà a ser com abans.
Però ara ens trobem en un canvi inesperat i cal repensar moltes coses. Davant el gir polític als Estats Units, s’obre el debat sobre la necessitat de reforçar la defensa d’Europa, una qüestió que esperàvem que mai no es tornés a plantejar. I bé, ja és aquí, i no podem tancar els ulls dient simplement que fer-ho no correspon als nostres valors o que és una excusa per enriquir els fabricants d’armament. Ens hem acostumat a mirar els desastres llunyans de manera compassiva i condemnatòria, però sempre des de la tranquil·litat de pensar que a Europa ja no són possibles. Ara tenim una guerra terrible a Europa i una altra encara més espantosa a les portes del nostre continent. Unes guerres que no es deuen a necessitats bàsiques de cap poble, sinó a unes cúpules autocràtiques que busquen sobretot afirmar el seu poder i la seva continuïtat. I que són capaces, sorprenentment, d’arrossegar els seus pobles a matar i morir en aquest afany.
Entre nosaltres, la gent d’esquerres hem estat sempre antimilitaristes, ens hem oposat a la inversió en armament, a les guerres, a les violències, als afanys de conquesta, que destrueixen vides, cultures i riqueses. Cal aplicar els recursos a reforçar la igualtat entre les persones, a millorar el nivell de vida de tothom, a fer la terra més habitable i bonica. Objectius, tots ells, contraris a la guerra. I com a feminista encara més: les dones hem estat designades per tenir cura de la vida, per fer-la créixer, no per destruir-la. La nostra aportació a la societat és civilitzadora, no destructora, precisament en la mesura en què la civilització és precisament el desenvolupament del procés que ens iguala, que contradiu la tendència de la natura a fer-nos desiguals, uns més forts que els altres. Que guanyi el més fort és tornar enrere, destruir tot allò que amb tant d’esforç s’ha anat construint per donar igualtat d’oportunitats als qui neixen amb tot en contra.
He compartit sempre la posició antibel·licista. Ara, però, em sembla que no voler enfrontar-nos al canvi de situació geopolítica que s’entaula a tota velocitat és justament seguir raonant amb esquemes del passat, que ja no ens són útils. Preservar els valors europeus? I tant! Però la manera de preservar-los és essent capaços de defensar-los, d’imposar-los a qui els vulgui anorrear. I, malauradament, l’amenaça que es planteja en aquest moment no és de caràcter discursiu; que triomfin uns valors o uns altres pot dependre d’enfrontaments armats més que de raonaments o de resultats a les urnes. La Guerra Freda ho va ser justament perquè es va produir allò que es va anomenar “equilibri del terror”. Si tu em pots fer tant de mal a mi com jo a tu, potser millor que no juguem aquest joc. Però, per aconseguir aquesta situació hi ha d’haver un equilibri en la capacitat bèl·lica, que altrament ja veiem el que està succeint a Ucraïna i a Gaza.
Des del meu punt de vista, en aquest moment cal tendir a igualar les nostres forces amb les dels nostres possibles enemics. Amb un enorme control sobre en què s’inverteix, qui decideix en cada moment, fins on cal dur aquesta escalada. Ben entès, no per afegir-nos al desastre general atacant altres països, sinó com a element defensiu cabdal que no pot ser menyspreat. No podem mirar a una altra banda dient "ai, això sí que no!" Simplement perquè no ens agrada, no era el nostre objectiu i el que volíem era precisament el contrari, avançar en la igualtat i en la pau.
Un tema diferent és qui haurà de liderar aquest procés i com Europa, aquesta Europa problemàtica d’avui, ha de seguir afirmant i definint, precisament, els seus valors democràtics més preuats. Aquesta és l’altra pota d’una defensa que necessitem que sigui forta i segura.
