Esquerra Republicana de Catalunya (1931)

De Joan Lluhí Vallescà (Barcelona, 1897 - Mèxic, 1944) a L’Opinió (27-III-1931). Demà (18.30 h) presenten al Col·legi de Periodistes el llibre de Jaume Guillamet, catedràtic emèrit de la UPF, sobre el setmanari que va contribuir, amb Estat Català i el Partit Republicà Català, a la fundació d’ERC. Cartell (1930) d’Helios Gómez (Sevilla, 1905 - Barcelona, 1956).

De la Conferència d’Esquerres catalanes celebrada la setmana passada amb assistència de totes les organitzacions comarcals catalanes que han mantingut sempre els principis generals del republicanisme en el seu sentit laic i comprensiu davant els problemes de justícia social, i dels homes d’Estat Català, la gloriosa organització combativa en pro de la llibertat de Catalunya, n’ha sortit un partit polític anomenat “Esquerra Republicana de Catalunya”. Sobre aquest nou partit ens creiem en el deure d’exposar als nostres lectors el concepte que ens mereix, procurant fer-ho sense deixar-nos influir excessivament pel fet de pertànyer-hi la majoria de nosaltres. Les característiques principals del nou partit les trobem en la seva democràcia interna i en la seva combativitat demostrada. Fins avui es pot dir que no existia cap partit català que fos estructurat sobre una base realment democràtica. Sempre els partits havien estat dominats, o bé pel centralisme barceloní o bé per una petita oligarquia de dirigents sense cap control de la massa dels militants. Això feia que els partits no poguessin evolucionar per l’esforç dels que en formaven part, adaptant-se, segons les circumstàncies, a tòniques moderades o radicals, a actuacions de govern o revolucionàries. Totes aquests deficiències queden amplament resoltes en el nou partit en mèrits de la seva constitució democràtica, en la qual el militant ho és tot. La combativitat del nou partit es desprèn, sense necessitat d’insistir-hi, dels noms dels seus actuals dirigents: Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader, Lluís Companys, Joan Casanoves, entre altres, i damunt de tots, Francesc Macià. [...] Per Catalunya el nou partit representa la incorporació als principis del catalanisme polític, formulats de la manera més pura i més rígida, de tot el republicanisme tradicional de les terres catalanes. Amb 30 anys d’actuació el catalanisme no havia lograt incorporar-se les organitzacions republicanes. Això ha estat possible ara perquè En Macià i els seus homes, combatents únics de la llibertat de Catalunya en els moments de prova, han demostrat la perfecta coincidència que hi ha entre el nostre problema de llibertat humana, mostrant-se, per tant, disposats sempre a lluitar per la llibertat en general i en garantir aquesta mitjançant una federació de pobles lliures. [...] La unió d’aquests homes en el nou Partit, converteix a aquest, davant el nostre poble en promesa segura de que en les lluites que s’apropen, Catalunya farà el paper preponderant que per la seva vitalitat democràtica i pel seu liberalisme racial li correspon. [...] .