Esquerra i el front ampli variable
Els comuns passen de la irrellevància a la centralitat
Va ser Joan Tardà qui, molt abans de les eleccions del 14-F, teoritzava amb el que anomenava “front ampli”, des de la CUP a Junts, passant pels comuns i amb ERC com a pal de paller. Pere Aragonès es va fer seva la idea i després de les eleccions va manifestar que el seu objectiu era aconseguir una aliança d’aquestes característiques. En aquell moment ja no va fructificar pels vetos creuats entre Junts i els comuns i perquè, a fi de comptes, els colauistes no eren aritmèticament necessaris per a la investidura i la CUP s’havia avançat amb una negociació exprés que els treia tota la pressió. Ara ERC es troba que, de manera inesperada, pot recuperar el front ampli tot i que no en un govern o acord de governabilitat sinó amb geometria variable.
El nou front ampli variable que s’albira és un tripartit per als pressupostos amb ERC, Junts i Comuns, i un altre tripartit per a les iniciatives purament independentistes. Aquest és almenys l’escenari que intenta vendre Esquerra, però no cal ser gaire sagaç per veure que els cupaires no tenen cap interès en sumar els seus vots als del Govern ara que han recuperat el seu “lloc natural”, que és el de l’oposició.
Pel que fa a discurs, però, ERC no donarà mai per trencada la possible aliança i, per tant, continuarà vigent en l’àmbit dels desideràtums. Per als comuns, el desistiment de la CUP suposa un canvi radical: de la irrellevància més absoluta passen a ser ara el soci imprescindible del Govern. A dos anys de les eleccions municipals, a més, no els interessa compartir aquesta condició amb el PSC (tornarien a quedar desdibuixats) i tenen l’oportunitat de demanar a ERC que ordeni a Ernest Maragall que s’avingui a negociar els pressupostos municipals de Barcelona. Si Aragonès necessita l’oxigen dels pressupostos, Colau també. I Maragall seria el sacrificat en aquesta història.
El veritable problema, però, no és ara entre ERC i els comuns sinó entre els republicans i els juntistes. Conforme Junts ha anat recuperant el seu ADN convergent (la Catalunya del sí a l’ampliació de l’aeroport del Prat, als Jocs Olímpics, etc.) s’ha anat distanciant més dels comuns, en especial d’Ada Colau, a qui hi ha sectors de Junts que li professen una hostilitat molt manifesta. En canvi, aquests sectors no veurien malament acords puntuals amb el PSC, de qui estan més a prop en el capítol socioeconòmic. Tot i així, el discurs de Junts és ontològicament el de la unitat independentista i el 52%, de manera que és qui pot tenir més dificultats per adaptar-se al nou escenari d’aliances canviades.
El pragmatisme de Torra
En principi, la CUP és l’únic soci políticament viable per a ells, però el mateix Quim Torra ja va demostrar tenir la flexibilitat suficient per pactar uns pressupostos amb els comuns, així que cal esperar de Jordi Sànchez un pragmatisme similar.
Això no treu que aquest nou tauler de joc sigui més propici al relat d’ERC, en concret a la necessitat de fer pinya entre totes les forces sobiranistes i superar la dinàmica independentista/no independentista per introduir amb força altres eixos com l’esquerra/dreta o el república/règim del 78. Les pròximes hores seran claus per veure qui s’adapta millor al nou escenari i quines conseqüències té, per exemple a Madrid, on Junts ja ha quedat fora del joc dels pressupostos.