A mitjans de segle XX gran part del món occidental va entrar en una fase, diguem-ne discursiva i acadèmica, que pretenia superar el marc suposadament restrictiu, obsolet i, fins i tot, maleït del nacionalisme. El cert, però, és que ni en aquell moment, ni tampoc ara, el món no pot entendre’s ni pensar-se fora del funcionament, l’existència i l’organització de les nacions i dels estats nació.
Aquesta qüestió ja va ser assenyalada l’any 1956 per Joan Fuster en un article llarg inclòs dins del dietari Indagacions possibles. L’escriptor de Sueca, en un to més aviat càustic, constatava que, a judici de tertulians i periodistes de premsa i ràdio, havia arribat el moment de cancel·lar els nacionalismes. Hi afegia que, de manera generalitzada, la culpa o la necessitat d’arraconar el terme sovint es relacionava amb les grans guerres del segle, però que segurament el nacionalisme, en lloc de ser-ne la causa, n’havia sigut l’efecte. A Fuster li interessava mostrar fins a quin punt s’havia desencadenat una criminalització, per part de diversos sectors però de manera unísona, del concepte. Sectors que creien que només hi havia una única manera de concebre, comprendre i afiliar-se políticament i ideològicament a la causa nacionalista. Fuster despullava així adeptes cosmopolites, universalistes, europeistes i internacionalistes, i els retreia tant les ínfules utòpiques i les miopies conjunturals com el seu nacionalisme banal.
Diria que una cosa similar ens ha passat als catalans al llarg dels darrers anys de màxima politització al voltant del desig d’independència. Han sigut anys durant els quals, en lloc de revisar aquella part de la nostra tradició política, històrica i cultural que ja s’havia ocupat de la qüestió nacional, ens hem empassat les pors, els complexos i els prejudicis del marc mental i acadèmic de gran part del progressisme espanyol, especialment madrileny. Això ens ha enclaustrat dins de la retòrica malabarística i estèril de l’independentisme no-nacionalista, del sobiranisme postnacionalista, del catalanisme anacional. Una tesi similar és la que ha desenvolupat Jordi Martí Monllau en el breu assaig Devolució (Biblioteca del Núvol, 2023). De manera significativa Martí també inicia la seva reflexió, igual que Fuster, al voltant de l’estigmatització que ha patit tota declamació nacionalista des de mitjans de segle passat i es lamenta, també, que qualsevol causa política que reposi sobre reivindicacions nacionals és sovint automàticament desautoritzada.
A propòsit d’aquestes reflexions, pensava que és curiós com especialment l’esquerra catalana actual es mostra receptiva i predisposada a declinar en plural i a fer complexes sempre totes les causes i totes les opressions del món –de classe, de gènere, de raça, de sexualitat...– excepte una. Per peresa intel·lectual i lectora, per simplismes banalitzadors, per catalanitat acomplexada o per espanyolitat implícita, la voluntat legítima i justa dels catalans d'autoafirmar-nos nacionalment de portes endins, i de ser nacionalment reconeguts a ulls del món, no és gairebé mai defensada amb fermesa.
Per diverses raons, aquest és un debat permanent i recurrent a casa nostra. El que més sorprèn és la facilitat amb què oblidem les ensenyances d’aquells i aquelles que ens han precedit. És a dir, i d’això estic parlant més exactament, fins a quin punt encara avui ens costa recuperar o tenir present la nostra pròpia tradició intel·lectual i política. Penso, per exemple, en el manifest que Maria-Mercè Marçal i Tona Gusi van llegir el 29 de maig de 1986 durant les II Jornades Catalanes de la Dona, que portava per títol Dona i nació: feminisme i nacionalisme. Una de les intencions principals del text era deixar clar que “de la mateixa manera que el feminisme no és un masclisme a l’inrevés, el nacionalisme d’una nació oprimida no pot ésser considerat i identificat al mateix nivell que un nacionalisme opressiu d’estat”. És tan frustrant com esperançador que faci trenta-set anys elles tinguessin tan clar que l’opressió nacional d’una nació minoritzada ha de ser un eix innegociable de la nostra lluita. I que ho ha de ser especialment dins de qualsevol anàlisi que vulgui atendre la pluralitat d’aspectes que hem d’incloure en allò que les feministes anomenem interseccionalitat. Sense jerarquies entre drets ni renúncies a cap causa superior.
