19/2: L'espurna

Quan tot està sec, perquè hi hagi un incendi només cal una espurna. I els incendis se sap quan comencen però no quan acaben (i en general acaben malament). L’empresonament de Pablo Hasél ha provocat un incendi de magnitud imprevisible, perquè el terreny estava sec i perquè l’espurna té molta força. Empresonar una persona per allò que canta repugna al sentit comú. I les circumstàncies ho han fet encara més potent. Això passa gairebé en el mateix moment en què uns neonazis es manifesten impunement amb consignes racistes. I mentre es repeteix per activa i per passiva que estem en una democràcia modèlica. Aquest triangle de cofoisme, impunitat d’alguns i persecució d’uns altres és potencialment explosiu. No és una indignació sofisticada, sinó directa, senzilla d’explicar. I aquesta espurna poderosa es produeix en un moment de malestar acumulat per moltes raons, i no totes econòmiques. En nom de la justícia i de la igualtat, però també de la llibertat. No m’agraden els incendis ni les fogueres de les vanitats. Ni hi confio ni m’agrada on desemboquen. Però perquè no hi hagi incendis cal no deixar que tot (el futur) es torni eixut i desesperançat. I cal no generar les espurnes, les decisions clarament injustes, que els acaben encenent.