Que uns esportistes celebrin una victòria emborratxant-se és lamentable. Que exhibeixin el seu estat etílic públicament és penós.
No és nou: les tensions competitives, les concentracions i les dietes estrictes que acaben ofegades en alcohol com a forma d’alliberament final han estat matèria de les cròniques esportives i d’algunes biografies il·lustres (algunes espatllades precisament per l’alcohol) des que l’esport va començar a professionalitzar-se, ja fa més d’un segle.
La diferència és que avui els veiem durant les llargues transmissions televisives dels viatges de tornada i les rues pels carrers de les ciutats, incapaços de caminar drets o de dir una paraula intel·ligible, com si l’èxit final no fos haver aixecat el trofeu sinó tornar a casa comportant-se com si s'hagués d'acabar el món i això hagués de fer gràcia.
Un esportista begut, és a dir, intoxicat, és un contrasentit. No diu res de bo de la seva personalitat, i, per descomptat, és una pèssima imatge per a la canalla que el segueix. Són escenes que compten amb la tolerància social, la disculpa i fins i tot l’alegria que normalment troba el consum excessiu d’alcohol a la nostra societat en tots els àmbits, però que en el cas de la celebració esportiva li roben a la festa de la victòria amb els aficionats el seu aire més èpic i més emocionant per fer-la caure en la vulgaritat més absoluta.
Són temps d’exigències professionals en tots els camps, de tensions personals, especialment laborals, i sovint el cap de setmana s’obre com un parèntesi en què després de la feina dura està permesa la festa dura. La ressaca del dilluns també ho és, de dura. Segons quins comportaments dels esportistes no ajuden. Tenim un problema i és oportú que en parlem.
