Espolis
Beneficis. Els forats negres de la deslleialtat fiscal, que alimenten la captura tributària entre països de la Unió Europea, demostren com és de feble, encara, qualsevol intent de transparència i harmonització fiscal a nivell comunitari. Ara és Ferrovial, una empresa enriquida amb contractes públics i subvencionada pels costos de la pandèmia, la que ha decidit beneficiar-se del dúmping tributari que impera a la UE i, com moltes altres multinacionals i fortunes corruptes del món, traslladar la seva seu als Països Baixos –allà on donen lliçons sobre com tenir els comptes públics sanejats mentre guanyen un 30% dels seus impostos a través d’aquesta atracció de grans empreses–. Starbucks, Ikea, Inditex, Uber, Fiat i una llarga llista de grans empreses i fortunes personals s’han beneficiat dels forats fiscals del sistema holandès.
Continuem instal·lats en un sistema fet de pantalles i d’enriquiments opacs; de falta d’ètica i menyspreu pels sacrificis de la gran majoria.
A França l’escàndol ha vingut per la petroliera Total, acusada d’haver-se enriquit amb la guerra d’Ucraïna encarint els preus dels carburants a uns màxims de rècords. A Espanya, les benzineres han fet la seva contribució a l’encariment del preu de la benzina i de la inflació, mentre s’embutxacaven part de la subvenció al litre de gasolina que va oferir temporalment el govern espanyol.
Si les petrolieres són el símbol d’un món destinat a desaparèixer i espremen al màxim els beneficis que encara poden fer, la transició energètica en curs no sembla, però, encaminada a un canvi de model real.
Costos. Les transicions verda i digital estan plenes de contradiccions. Les grans empreses tecnològiques més riques del món són capaces de comercialitzar dispositius increïblement sofisticats i, en canvi, neguen saber res de la procedència de les matèries primeres que han utilitzat per fabricar els seus components –moltes vegades de mines congoleses on es vulneren drets laborals i ambientals amb total impunitat–. Ho explica perfectament Henry Sanderson, el periodista que ha investigat la nova cursa geoestratègica pel control dels minerals crítics i de les anomenades terres rares, convertides en matèries imprescindibles per a la transició verda i digital. El liti, el cobalt, el níquel o el coure, i també l’alumini i l’acer, són vitals en el “canvi de poder econòmic” que suposa aquesta transició. Sanderson va detallar ahir, en una conferència al CCCB, com aquesta nova competició per uns recursos que també són finits ha alimentat una nova xarxa de multimilionaris a l’ombra de l’explotació minera en països en conflicte.
Transició. Cada producte que utilitzem contribueix a les emissions globals i a la nova cursa pels recursos. L’energia solar d’Europa depèn dels panells fabricats a la Xina. Produir la infraestructura física de la tecnologia digital comporta processos d'extracció altament contaminants. La curta vida útil d'alguns d'aquests productes i la necessitat de renovar uns equips en constant innovació també comporta més residus electrònics, dels quals només un 17,3% es recicla. Més del 80% acaba en abocadors o a la natura, contaminant la terra i les aigües subterrànies i afectant els sistemes d'alimentació i aigua, especialment en països en desenvolupament.
Seguim ancorats en un sistema construït a partir de la competició estratègica entre estats i l’apropiació de recursos naturals per part de grans multinacionals. No hi pot haver una transició real a la Unió Europea que no comenci per desmuntar la pròpia captura tributària que imposen uns estats membres sobre els altres i la impunitat dels qui se n’aprofiten. En les dinàmiques de l’explotació tot s’hi val, des dels nostres impostos als recursos que han de garantir la continuïtat del planeta.
