Espionatge i lamentacions

Per més que l’espionatge de l’estat espanyol sigui un escàndol, l’escàndol és vell. És a dir, és el de sempre: qualsevol ciutadà, organització o partit polític que treballi per la independència de Catalunya serà tractat com un enemic, no com un adversari polític.

Serà així amb governs de dretes o d’esquerres perquè, per al cas que ens ocupa, el color del govern espanyol acaba sent un matís. El catàleg de solucions que qualsevol país del món democràtic consideraria per evitar la independència d’una part (diàleg, negociació, oferta, urnes) no forma part de la cultura política espanyola. Negociar seria una debilitat. Més encara, una traïció.

I per sobre del govern de torn, el que preval és l’Estat, que tracta la independència no com un projecte polític i social sinó com una amenaça a la integritat territorial d’Espanya. No s’esforça a evitar-ho amb polítiques d’anticipació de crisis, com fan les organitzacions eficients, sinó que ha decidit tractar-ho amb el tot el ventall de la repressió. Recordin allò de "d’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible". D’aquí les bastonades, les presons preventives, les condemnes, el Tribunal de Comptes, l’espionatge.

Tot això no se supera si no és amb majories interiors a Catalunya, el millor talent disponible i molta unitat estratègica dels partits. El contrari es continuar mantenint el país en el capítol de les lamentacions.