Així com J.V. Foix li suggeria, de broma, a Jordi Sarsanedas (un altre escriptor important de la mateixa generació que Espinàs, i amb punts en comú amb ell notables, no tant en l'escriptura com en la personalitat) que escrivís el seu cognom com a Çarçanedas, a l'autor d'El teu nom és Olga li hauria escaigut fer-se escriure el seu com a Espinaç. És cert que Espinàs i Sarsanedas donen resposta a una pregunta que de vegades ens fem: com s'ho ha fet la llengua catalana per sobreviure fins a dia d'avui? Com va ser possible que sobrevisqués, aquesta llengua, a un segle tan endimoniadament advers per a ella com el segle XX, i que ho fes no arrossegant-se exhausta, sinó amb una vitalitat social i literària equiparables a les de qualsevol llengua europea? És una pregunta que ens fem des d'un presentisme desmemoriat, però la resposta és evident: la llengua catalana va superar amb força la persecució de la dictadura criminal de Franco, i els atacs d'abans de Franco, i els arraconaments i menysteniments de després de Franco, gràcies a gent com Espinàs o Sarsanedas. Escric "gent" perquè alguns eren escriptors, i uns pocs —com ells dos— excel·lents, grans escriptors, però també hi havia moltes altres persones que van creure en una llengua teòricament condemnada a la desaparició. I la van seguir parlant, i escrivint, i usant sempre en tot el que feien, i per això la tenim encara.
Durant uns anys, vaig tenir la sort de ser veí d'escala de Josep Maria Espinàs: ens trobàvem de vegades a l'ascensor, o entrant o sortint de la finca de pisos, i conversàvem una mica. En el tracte tenia la cordialitat, la pulcritud i l'elegància, i a la vegada el to sever i un pèl distant que caracteritza també els seus textos. Aquest capteniment seu semblava un compendi d'algunes de les virtuts que s'atribueixen al temperament dels catalans, al geni del país: era tan arreladament català que la ce trencada se li dibuixava al cognom i, de vegades, al somriure, que s'obria pas, subreptici, dins el fum de la pipa. En aquell temps va publicar el seu llibre de viatges a peu per Mallorca, i em va explicar (ho explica també al llibre) la grata sorpresa que li havia causat “descobrir” l'interior de l'illa, el Pla, la part de Mallorca que no té costa: a posta el llibre, deliciós, es titula A peu per Mallorca sense veure el mar. És una de les múltiples virtuts de caminar: l'ampliació de la mirada, l'oportunitat de veure allò que, viatjant d'una altra manera, s'escaparia de la nostra atenció. El raonament d'Espinàs sobre el fet de caminar era el mateix que el de Thoreau, més de cent anys abans, a l'opuscle Caminar (el teniu en català, en traducció de Marina Espasa): la mirada del caminador, que va més lenta però que no s'atura, és la que permet entendre els llocs i les persones, de poder arribar a estimar-los. I diria que és aquesta mateixa mirada —tenaç, pertinaç, sostinguda, basada en la voluntat d'entendre i estimar— la que va posar a tots els seus textos, a tot quant va fer. Bon viatge i gràcies, veí.
