L’esperpent i el marasme
1. Els números canten. Amb la composició del consistori només hi havia dues majories possibles. La sociovergència (11 més 10) i la coalició d’esquerres (10 més 9 més 5). La sociovergència és el gran somni de les elits barcelonines. N’hi ha hagut prou transvestint Junts per Catalunya amb la figura ponderada de Xavier Trias perquè es confirmés que els hereus de CiU encara donen confiança als votants conservadors, malgrat la retòrica independentista que sona com a música de fons. Amb Jaume Collboni, portaveu diligent de les propostes de Barcelona Global, el tàndem era perfecte. No ha estat possible. Tots dos buscaven el premi de l’alcaldia. Però Trias, que té l’avantatge d’estar de tornada, va tenir llibertat per poder dir, dignament, que repartir-se els mandats és una broma que deshonora la política. La sociovergència, doncs, es fa esperar.
La coalició d’esquerres era complicada des del moment que el resultat donava a Esquerra Republicana una posició de certa incomoditat. La proposta d'Ada Colau de repartir-se el mandat a tres va acabar com totes les propostes imaginatives. És a dir, en res.
Si seguim amb els números, la tercera opció, el govern independentista, era inviable perquè no suma (11 més 5). I, de fet, ha estat el detonant que ha canviat les previsions. Quan Trias i Maragall s’han acostat, s’ha desencadenat la tempesta. I ha sorgit l’aliança esperpèntica que ha donat com a resultat un govern monocolor socialista, suportat per 10 regidors, encara que hagin estat 23 els que l’han votat.
¿A què treu cap aquesta convergència aparentment entre contraris? Els motius del PSOE i el PP són clars. El PSOE té l’alcaldia com a trofeu per fer veure que l’enfonsada electoral no ha estat tan gran com semblava. El PP intenta aparentar cintura quan està atrapat per Vox i decidit a acomodar-s’hi. Socialistes i populars escenifiquen un cop més que contra l’independentisme les diferències entre ells com a màxim són formals. Quan Madrid toca la corneta de la unitat nacional, tots a córrer. El que és més difícil de raonar és el galdós paper que han fet els comuns acceptant les condicions imposades pel PP. Els tres arguments són prou febles: que han evitat que Trias sigui alcalde (és a dir, qui va fer de l’anti-Colau bandera i motiu de la seva reaparició en escena), expiant així el ressentiment; que Collboni és qui pot assegurar una certa continuïtat de la gestió anterior, una manera de fer de la necessitat virtut; i que amb els seus 9 escons seran una força determinant d’aquest mandat. De moment, sortida per la porta del darrere i amb els colors a la cara.
2. La pràctica. Queda per veure què passa ara. Si Collboni vol governar sol amb deu regidors, l'espera un calvari. I després d’aquest espectacle, restaurar la imatge i transmetre la idea d’un govern amb projecte i sentit es veu molt lluny ara mateix. L’ambient és desolador. Quina autoritat i quina confiança hi pot haver perquè socialistes i comuns reconstrueixin un projecte després d’aquest festival d’oportunisme? De l’impuls que va treure Barcelona d’una decadència complaent a la politiqueria d’aquest cop de mà de via estreta hi ha tot un canvi d’estat d’ànim. Sé que la realitat del poder s’imposa i contamina qui el toca. Però precisament la diferència entre la bona i la mala política és aportar-hi un valor afegit que connecti amb la ciutadania i hi compti per fer passos endavant. Sembla que després d’haver viscut dues sacsejades importants –la dels comuns i la de l’independentisme– que semblaven obrir nous horitzons, es fa difícil trobar camins per circular entre les fantasies impossibles i la misèria burocràtica. ¿Fi d’etapa? Una certa sensació de marasme.
L’embolic de l’Ajuntament té molts responsables. A la política catalana també. És evident la facilitat del PP i el PSOE per trobar el punt d’acord en un instant en què es tracta de posar ordre a Catalunya. Però massa sovint la reacció que es produeix aquí és una mena de cofoisme en la desgràcia escassament polític, fundat en una retòrica repetitiva que, en comptes de fer avançar –en el camp del possible–, alimenta la resignació. Més política, menys falsa ingenuïtat, i menys victimisme. Els exercicis d’autocomplaença no porten enlloc. I ara només faltaria que s’entrés en el deliri del “com pitjor, millor”.