Amb els esperits lliures
Vaig llegir El espíritu de la comedia, d'Antonio Escohotado, a començaments dels noranta i em va semblar un bon assaig. Poc després vaig començar la seva Historia de las drogas, però el tema m'interessava més aviat poc –més aviat gens–. Això sí: és un llibre d'envergadura, un text de referència. Algunes de les seves traduccions –conec les de Hobbes i Jefferson, tot i que en va fer moltíssimes més– són impecables. A més, va ser un gran coneixedor d'Aristòtil. Escohotado va morir fa uns dies a Eivissa a l'edat de vuitanta anys.
Dit això, reconec amb la mà al cor que la seva evolució política de l'extrema esquerra a allò que podríem anomenar anarcoliberalisme cañí no em suscita precisament gaires simpaties. Tampoc m'agrada gens ni mica l'escassa o nul·la distància moral en relació amb la xacra de les drogues ni tampoc amb altres qüestions. Fa uns anys, Escohotado deia per exemple que per a ell era un símptoma de vitalitat que el joc dels partits l'hagués arribat a fastiguejar tan aviat, quan feia tan poc que s'enfrontava a aquells grisos de Franco "demanant a la Ciudad Universitaria [de Madrid] el mateix que reclamaven fa encara menys temps els estudiants de Pequín". "El mateix"? Vol dir que reclamaven "el mateix"? Els maoistes de fa 45 o 50 anys ¿anaven en la mateixa direcció que els estudiants xinesos massacrats a Tianammen... pels maoistes? Escohotado polemitzava amb l'actitud de Sartre durant aquell temps, però acabava admetent que el pensador francès fou un dels herois de la seva generació. Es referia (i citava) al Sartre que durant molts anys defensà incondicionalment a Les Temps Modernes totes i cadascuna de les gegantines mesures repressives de l'URSS estalinista.
Ja veuen que la simpatia és escassa, però els confesso que en cas que s'hagués produït l'oportunitat no hauria dubtat a participar en un acte públic amb aquest senyor, ni amb molts altres que, tot i no ser tampoc sants de la meva devoció, han escrit alguna cosa original i substancial. Per què? Estic pensant en el magnífic article que el sociòleg Salvador Cardús va publicar la setmana passada en aquestes mateixes planes de l'ARA ("Boicots i censura de l'esquerra autoritària"). Deia Cardús: "A la universitat, i en general en l’educació i la cultura, ocupades majoritàriament per perspectives d’esquerra autoritària soi-disant progressista, la censura ideològica, la cultura del boicot i la cancel·lació representen un greu atemptat contra la llibertat d’expressió i fan més difícil que hi pugui haver una ciutadania crítica capaç de construir el seu propi pensament". No hi puc estar més d'acord.
Basada en una veritable estructura organitzada de delació, la cancel culture està transformant avui determinats estudis universitaris en tribunals inquisitorials. L'anonimat que regna a la xarxa fa la resta: permet dir el primer que ens passa pel cap de franc, impunement, sense por a prendre mal. Salvador Cardús citava en el seu article un parell de damnificats per aquesta màfia, però la realitat és molt més voluminosa. Hi ha alguna sortida? Al meu entendre sí, tot i que les veritables arrels del problema ja són potser massa profundes.
Una part de la solució és sens dubte paradoxal. En l'article d'avui, per exemple, estic defensant la figura d'un intel·lectual, Antonio Escohotado, que no té res a veure, en cap sentit, amb les idees que he provat d'argumentar en els meus assaigs o en els meus articles periodístics. Heus aquí, doncs, un tret d'aquells que surten per la culata: entre un esperit lliure que argumenta honestament el que pensa i un mestretites de la correcció política que ni tan sols dona la cara, ho tinc ben clar...
La segona solució a la violència de la cancel culture també és paradoxal però una mica més expeditiva: delatar el delator. En el seu article, Cardús explicava que un professor universitari boicotejat havia colat en revistes acadèmiques coses com "El concepte de penis com a construcció social", publicat a Cogent Social Sciences, on afirmava que l'aparell reproductor masculí només és una mistificació del sistema capitalista que ha acabat posant en risc el futur del planeta. Aquest article publicat el 2017 es pot llegir sencer aquí.
En reprodueixo el final: "Arribem a la conclusió que els penis no s'entenen millor com a òrgan sexual masculí o com a òrgan reproductor masculí, sinó com una construcció social imposada que és alhora perjudicial i problemàtica per a la societat i les generacions futures [...] i està darrere de gran part del canvi climàtic". ¿Com es diuen els qui van donar el vistiplau a aquest deliri en una revista acadèmica? Noms, noms...