Esperit liberal, encara

De la lectura dels comentaris al meu article de la setmana passada ( Esperit liberal ) se’n poden deduir diverses coses. Una és constatar que costa molt expressar-se correctament per escrit i fer-se entendre. De les memòries d’Indro Montanelli vaig aprendre que, en democràcia, no s’ha de buscar la culpa en el lector quan un article no es fa entendre, sinó en l’articulista. Una altra conclusió a la qual arribo és que la lectura feta en pantalla d’ordinador, i no sobre paper o tablet, porta a perdre algun matís. Llegir un article, almenys per a mi, requereix calma i predisposició. I una tercera conclusió que n’he tret és que Catalunya és un país escassament liberal i poc tolerant -permissiu, això sí.

Específicament, aquests darrers dies ha tingut lloc un fet que confirma la nostra nul·la predisposició a respectar i defensar la llibertat. Parlo de les reaccions provocades per l’anunci de Desigual. Tot plegat, penós. Diu molt poc de la nostra idea de llibertat. D’entrada, demostra que encara estem tocats per l’estètica progressista tardofranquista, que, pel bé de tots, hauríem d’anar abandonant. Vull dir que si l’anunci hagués propagat la idea de fer servir condons, en lloc de rebentar-los, ningú s’hauria atrevit a aixecar la veu. Després, tenim la desafortunada intromissió del Govern, que es dedica a opinar sobre el que, legalment, fa una empresa privada. I, tercer, podem llegir les conclusions a les quals arriba el CAC, que, reconeixent que l’anunci és correcte, no s’està de fer comentaris sobrers.

Fixin-se que hi juguen tots els actors. Una empresa que s’anuncia com creu convenient i respectant les normes però la llibertat de la qual tothom ha volgut coartar. Tenim una part de l’opinió pública prou potent -convençuda encara de la seva superioritat moral gràcies a les simpaties que desperta entre el populisme social- per criticar qualsevol acte que no li caigui en gràcia. Tenim una altra part de la societat que, malgrat considerar que Desigual pot fer el que cregui convenient, mentre respecti la llei, no surt a defensar la llibertat d’expressió. Tenim un govern que fica el nas on no toca perquè queda políticament correcte dir que els condons s’han de fer servir tothora i arreu. I, finalment, disposem d’un organisme públic, d’eficàcia i imparcialitat dubtoses, que opina sobre un afer privat perfectament legal i lliure. Ningú ha sortit en defensa de la llibertat d’expressió i de mercat. Això delata una societat escassament liberal.

Una societat és liberal, o no, independentment del govern que té. El tema està més lligat a la història que no pas a altra cosa. Jo escrivia la setmana passada que ser liberal és una manera d’entendre la vida, i que l’opció política ve després. Que al Regne Unit hagi governat la senyora Thatcher, Disraeli o William Pitt The Younger no vol dir que la societat hagi anat fent ziga-zagues a causa del govern. Altrament, cabria deduir que tots els catalans érem feixistes quan manava Franco -m’anticipo: no el vam elegir, és cert, però tampoc no li vam fer ni pessigolles- i vam deixar de ser-ho quan va morir. La societat britànica és liberal per tradició i, quan vénen les eleccions, escullen el diputat de barri que creuen més oportú per als interessos de cadascú. Per això la majoria de lleis es voten de manera creuada -diputats d’un mateix partit votant uns a favor i d’altres en contra sobre un mateix tema-. I encara que un partit tingui majoria absoluta, rarament la utilitza per legislar en contra de l’oposició, tot refent lleis. I aquest esperit liberal es trasllada als afers quotidians. Per això no només el Partit Liberal, sinó conservadors (ara Cameron, abans Thatcher), laboristes (abans Blair i ara Miliband) i la resta de partits donen suport a un referèndum d’independència. Mentre que aquí, a Catalunya, senyors meus, fins a tres partits parlamentaris catalans s’hi oposen i, a sobre, per defensar les seves postures no dubten a mentir, calumniar i pretendre esquinçar la societat catalana. Això delata, insisteixo, una societat escassament liberal.

No som liberals. Però no parlo pas de l’opció racional política o econòmica. No tenim un estil de vida quotidià liberal perquè, en el fons, no estimem prou la llibertat -sobretot, la dels altres-. La història potser no ens hi ha ajudat, és cert. Però no aniria malament que, per començar a arreglar-ho, reconeguéssim la realitat. Sobretot ara, quan la majoria de nosaltres patim la intolerància en pròpia pell.