El govern del recentment investit Pedro Sánchez posa el focus en la política d’habitatge creant un ministeri que tindrà com a titular Isabel Rodríguez. Han estat molt discutides les últimes declaracions de la nova ministra, que ha fet èmfasi en la necessitat d’estar al costat dels petits propietaris. Ha utilitzat un discurs molt recurrent a peu de carrer: el que parla de la necessitat de protegir les persones, especialment les persones grans, que han comprat un segon habitatge amb els seus estalvis per poder completar les seves rendes. No obstant, el 97% dels arrendadors viuen en un habitatge de propietat i el seu perfil mitjà és de 54 anys, estudis superiors i uns ingressos mitjans d’uns 42.000 euros bruts anuals.
Per altra banda, una de cada tres llars amb ingressos mitjans cau en situació de sobreesforç econòmic per fer front al pagament de l’habitatge. I el 17% de les llars queden en situació de pobresa severa després de pagar el seu habitatge.
Per aquest motiu, és essencial diferenciar entre allò que és urgent i allò que només és important. És evident que com a política a llarg termini és important tenir presents les necessitats dels propietaris, especialment dels petits i, sobretot, dels que no pretenen especular amb els seus béns, perquè en molts casos existeix una consciència social, que només cal acompanyar i fomentar. Ara bé, és evident que garantir l’accés a l’habitatge dels ciutadans és una política no només important, sinó també urgent, que exigeix accions immediates.
Per dur a terme aquesta tasca, cal que el nou ministeri posi en marxa els acords adoptats per a la investidura del govern. Entre aquests acords destaca la necessitat de publicar una resolució ministerial que doni llum verda a l’aplicació dels topalls de lloguer a les zones declarades tensionades per les comunitats autònomes, com Catalunya, que han fet els deures. Si per materialitzar aquesta fita cal publicar el sistema d’índexs de preus de lloguer, cal posar fil a l'agulla i utilitzar les eines de què ja disposa el ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (Mitma) a través de l’Observatori d’Habitatge i Sòl. I no parlem d'un procés estàtic, és a dir, l'aplicació dels topalls no implica que no es pugui seguir treballant amb els agents del mercat per millorar i perfeccionar el sistema existent. Però l’augment desmesurat dels preus del lloguer fa que sigui del tot necessari posar en marxa aquesta mesura immediatament.
La ministra també ha anunciat la creació immediata de la comissió que ha de regular els lloguers de curta durada. És un anunci que ja fa tard si tenim en compte que, segons la llei, aquesta comissió s’hauria d’haver creat abans del 26 de novembre. Encara que els tribunals els han sotmès a uns requisits restrictius, aquest tipus de contractes han augmentat un 39% només durant l’últim trimestre. Per tant, no n’hi ha prou aprovant una norma que els reguli, sinó que cal assegurar-se que hi hagi un procés d’inspecció i sanció que garanteixi que la normativa serà efectiva. Que es permeti esquivar la norma ho acaben pagant uns llogaters que es veuen obligats a acceptar les condicions que els imposen per disposar d’un habitatge mitjanament digne o no perdre el que tenen per por que no els renovin el contracte. Una situació que es dona diàriament, per exemple, amb el cobrament de comissions per gestionar contractes, uns costos que haurien d’anar a càrrec dels arrendadors i en molts casos els estan pagant els llogaters. Així, una de les principals mancances de la llei pel dret a l’habitatge és l'absència d'una regulació que permeti inspeccionar i sancionar l’incompliment de les seves normes. Si no hi és, establir topalls de preus o prohibir contractes temporals encoberts o habitatges turístics pot quedar en paper mullat davant un mercat que pressiona i juga amb la necessitat que tenen les famílies d'accedir a una llar.
Aplaudim que una de les mesures estrella del govern sigui aconseguir que un 20% del parc es destini a polítiques socials. Però com que una cosa és dir i l'altra és fer, com que del prometre al complir hi ha molt tros per penedir, el que s’hauria d’exigir immediatament és que es posessin a disposició de les comunitats autònomes i dels ajuntaments els habitatges de la Sareb, en unes condicions i amb uns preus que fossin assumibles, perquè aquestes negociacions estan encara estancades i en la majoria dels casos no se sap ni quins són els actius realment disponibles en cada territori.
