«Oh, que llarga que es fa sempre l’espera
quan s’espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s’espera la mort de l’amor.
Quan s’espera que ja tot s’acabi
per tot d’una tornar a començar,
quan s’espera que el món tot s’enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar»
Pau Riba, 1975
Que no, que aquest any tampoc hi serem tots. El temps va passant indiferent mentre algunes de les nostres persones estimades ens van deixant a nosaltres pel camí. Però el món gira tossut i no s’atura ni quan marxen els nostres i el seu record se’ns queda confinat en la memòria, en els gestos o, amb una mica de sort, en algun dels nostres actes.
Hem fet front ja a sis onades, temps suficient per adonar-nos que les coses importants són les que no ho semblen, que Nadal és cada dia i que donar gràcies és important, que les abraçades curen.
Hem passat un altre any difícil en què hem hagut de córrer el doble per -amb sort- mantenir-nos al mateix lloc, com l’Alícia al País de les Meravelles. Ha sigut un any salvatge, estem cansats però estem vius i podrem sentir el fred a la pell i veure com es fa de dia i com se’n va el sol. Per Nadal i Sant Esteve potser algú ens agafarà la mà quan les emocions ens desbordin, potser podrem cuinar per algú estimat o potser algú amb generositat ens posarà un plat a taula i el pastisser haurà tornat a fer els torrons amb l’honestedat de l’ofici.
Cadires buides
També tindrem la sort de poder pagar la calefacció i desembolicar un regal que algú haurà pensat només per fer-nos somriure amb un gest de complicitat.
Serà un altre Nadal estrany, amb moltes cadires buides i la tristor de saber que la pitjor distància no és l’espai sinó el temps. Els més afortunats seran els que tenen nens a prop amb la il·lusió per estrenar. Sou els que continuareu al passadís donant conversa i fent companyia a la filla confinada a l’habitació o els que heu triat contagiar-vos tots per no tenir-la aïllada. També sou afortunats els que fareu sortides nocturnes amb els rens o els camells per portar patinets i cuinetes embolicades amb paper de regal. Si és d’algú, la vida sencera és avui de les dones que espereu als que encara no coneixem però representen ja tota l’esperança renovada en la humanitat.
Als adults ens pesen els morts i per als vells el Nadal està ple de fantasmes. Però sempre hi ha algú per qui fer l’esforç d’intentar-ho, algú o alguns que formen part de la família de sang o de la que triem amb els anys.
Hi haurà un moment de calidesa malgrat totes les dificultats de la pandèmia. Malgrat les dificultats econòmiques, malgrat la duresa de viure cada minut de l’Alzheimer de l’àvia i el càncer de l’avi, que no sabem si tornarà a plantar tomàquets. Encara que la pandèmia hagi congelat els teus plans laborals, encara que estiguis preocupada perquè has de trobar un pis decent i assequible abans del febrer on es puguin tornar a fer deures i deixar joguines pel mig despreocupadament. Encara que l’adolescent no aconsegueixi menjar i l’ansietat de la pandèmia i l’exigència l’hagi atrapat. Encara que ens costi no tenir les abraçades que són la teràpia contra les nostres pors.
Gràcies
Malgrat tot, hi haurà motius per sentir-se afortunat. Hi haurà, més que mai, motius d’agraïment a la vida, als altres, a les petites coses que són les grans. No ens falten motius per donar les gràcies als que han pilotat la lluita contra la malaltia: científics i personal sanitari. Els que han col·laborat per trobar vacunes i els que les han administrat. Gràcies a aquells que encara avui fan guàrdia a l’hospital i no poden més. Elles i ells han hagut de pactar durant gairebé dos anys amb la presència permanent de la mort i han treballat amb professionalitat i alhora amb calidesa humana, malgrat el cansament físic i mental de veure que el bucle no s’acaba. Ells i elles han sigut la força de la generositat humana que apareix quan van mal dades, han tingut la determinació de defensar la vida cada cop que col·lectivament hem tingut l’aigua al coll.
Bon Nadal a tots. Gràcies per no abandonar a tots aquells que heu permès que la terra continués girant i la nostra societat funcionant quan el cansament es va apoderant de les reserves de vitalitat.
